La Cimera de Puigdemont o el Pacte Nacional
pel Referèndum són un fals dilema. El que es necessita són propostes i
implicació per un gran acord per fer el referèndum, malgrat el no acord i els
tambors repressius de l’Estat.
La Cimera ha estat pírrica per dues raons. Una
és que el govern de JxSí i la majoria parlamentària independentista no han
estat capaces de fer un mínim acord amb Xavier Domènech, líder d’En Comú Podem
i de Catalunya en comú. Segona és que no hi havia proposta ni informacions
qualitatives. Es tractava de respondre unitàriament al NoNo del president del
govern de l’Estat, tanmateix amb una foto no n’hi pas prou.
Albano_Dante Fachín, que va participar a la
Cimera per part de Podem en va sortir decebut, mentre proposava el marc del
Pacte Nacional pel Referèndum (PNR). Xavier Domènech, sense assistir-hi, va
defensar el PNR, per assegurar una majoria social àmplia del 80% a l’hora de
garantir la decisió ciutadana.
Considero que les propostes polítiques les hem
defensar aprofitant tots els espais, inclòs el de la Cimera. Ara bé, la
portaveu de Catalunya en comú, Elisenda Alamany, va exposar ben clar que el
decisiu no era la Cimera sinó el PNR, on hi ha partits, entitats, sindicats.
Hi ha qui ja sap que no hi haurà el
referèndum. És massa difícil i no es farà. Si es fes se’ns diu que no serà un
referèndum, sinó un 9N bis. Per tant no paga la pena lliurar una batalla que
porta a distreure’ns del que és fonamental com el factor social, abocada al
fracàs i la frustració. L’Estat és massa fort, etc.
Són hipòtesis derrotistes que contradiuen
l’esperit i els resultats de canvi polític introduïts des del 10 de juliol de
2010 (Manifestació Som una Nació, Volem decidir), així com del 15 M de 2011 amb
la indignació de les places (“No ens representen”, “Polítics i Banquers...”,
“Anem a poc a poc perquè anem lluny”, “Democràcia radical, Ja”).
Allò de les dues meitats socials o
democràtiques és un mite. El que val a la vida social i política com arreu, és el
que es mou i determina, expressant les necessitats de la gran majoria del
conjunt ciutadà.
El govern de l’alcaldessa Ada Colau és en
minoria, això no fa que deixem de considerar que és el motor del municipalisme
del canvi necessari, doncs és el millor pel veïnatge i la ciutat de Barcelona. Convé
apliquem aquesta lògica a altres aspectes com el de la sobirania catalana.
Els fets polítics es desenvolupen en un mateix
espai i temps, tanmateix hi ha qui sempre mira a un altre galàxia. Una força
política es pot abstenir de fer política amb el que succeeix, el que ja no
passa és que sigui indemne i en surti enfortida dels esdeveniments i els canvis
que es produeixen.
Les ones profundes del 15 M de la regeneració
democràtica i generacional s’han expressat amb els primers èxits de gran
potència dels Ajuntaments del canvi, sobretot amb el de Barcelona amb BComú i
l’alcaldessa Ada Colau.
L’ona expansiva del moviment sobiranista ha
situat davant el motor per la independència, la república catalana i el
referèndum. Tot el panorama polític està canviant.
CiU ja no existeix, tampoc UDC. Formalment CDC
vol fer d’au Fènix reconvertint-se amb el PDECat, en fase descendent. Per
sobreviure CDC/PDECat s’han de mixturitzar amb ERC. El PSC s’esllangueix. EUiA
i ICV no s’han presentat en coalició ni soles a les eleccions. Des de les
eleccions municipals han nascut amb força i molt bones expectatives la
confluència BComú, la coalició En Comú Podem i el partit Catalunya en comú. ERC
es beneficia del gir ciutadà a una ruptura sobiranista i del declivi
convergent. La CUP exigeix radicalitat independentista però, a contra cor,
accepta un president, el lideratge i les imposicions de la dreta convergent.
El nou subjecte política Catalunya en comú és
imprescindible i útil en la mesura que genera una gran expectativa de
radicalitat municipalista, social i democràtica. Val a dir, CatComú ha
d’aconseguir generar el consens i les aliances suficients per avançar a un
procés constituent d’una república a Catalunya, en ruptura sobirana amb la
constitució i règim del Regne de 1978.
Qui guanyarà el lideratge d’un canvi
d’hegemonia política cap a l’esquerra és qui sigui capaç de que el nostre país
i ciutadania pugui decidir sobre la seva estructuració política i la relació
amb l’Estat espanyol. O, si més no, qui s’hagi implicat i deixat la pell en
aconseguir-ho.
Ens hem d’interrogar sobre on rau la font de
les sobiranies, de totes les sobiranies que volem i es necessiten, la
municipalista i la de la sobirania catalanista. La sobirania rau en la persona
lliure, ciutadana. També en el col·lectiu ciutadà d’una ciutat, d’un poble o
nació. L’empoderament ciutadà no es qüestió de toleràncies o permisos, sinó de
drets i llibertats fonamentals a aconseguir. Per aconseguir-los el més pràctic
és exercir-los.
No hi hauran sobiranies amb el Regne i les
lleis i govern estatal. La possibilitat de sobirania republicana catalana només
pot ser amb ruptura amb el règim constitucional del 78. Això és el que ens
porta a contribuir i sumar forces des de Catalunya per un canvi profund
republicà amb l’exercici del dret d’autodeterminació.
El proper dimarts s’ha convocat el PND com
demanava Catalunya en comú i Podem. Serà una cimera cívica, social i política.
El debat de fons està en com contribuir de forma unitària, des dels paràmetres
democràtics de sobirania, al trànsit entre intentar un acord amb l’Estat per
fer el referèndum, fins a fer-lo amb legitimitat des de la sobirania ciutadana catalana.
En quan el PND ultrapassi aquest portal
polític, immediatament el govern, l’Estat i el seu Tribunal Constitucional, ho declararan
il·legal. Es titlli o no d’unilateral o amb altres noms el referèndum que
permeti decidir. No es pot acceptar la unilateralitat de la prohibició estatal.
Una proposta adient és que la Llei, la Normativa,
els medis que permetin i assegurin que es faci el Referèndum siguin inclusius i
la decisió efectiva. La mateixa pregunta ha de ser clara, precisa i inclusiva. Convocatòria,
pregunta i votació, han de cridar i permetre que tothom hi participi. És la
participació qui legitimarà de fet el referèndum la decisió i la seva
efectivitat.
Si les cimeres i pactes cristal·litzen el
acords i acció política, el cabdal és la mobilització popular que marca
direcció i sentit a seguir. Important la participació a la mobilització del
proper diumenge 11 de juny a Montjuic per al referèndum.
Un Montjuic ple i combatiu també serà el
millor suport per JJ Nuet, citat a declarar al TSJC el dilluns 12, imputat per
permetre el debat sobre el referèndum al Parlament.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
