Setge a la Generalitat i a la sobirania

Ciutadella. Aniversari 1-O.

El lideratge institucional del moviment independentista per part de la dreta catalanista s’esmicola a bocins. La crisi s’estén de CiU a CDC, del PDECat a JxSí, ara JxCat i l’anunciada Crida Nacional per la República.

La situació de que la dreta es mantingui a la presidència del govern i freni el desenvolupament de polítiques socials i municipalistes no preludia cap futur captivador.

Les necessitats socials clamen al cel sobre l’economia, les empreses, pobles i ciutats. La majoria independentista és d’esquerres. I la majoria sobiranista del 80 % del dret a decidir incrementa aquesta majoria de les esquerres. El lideratge hauria de passar per tant a les esquerres.

El setge estatal que limita i sotmet la sobirania del Parlament i govern de la Generalitat provoca un bloqueig quotidià. La pressió i opressió estatal provoca una crisi constant.

L’escenari inclou una població mobilitzada que considera que el referèndum de fa un any i la vaga general ciutadana no va ser endebades. L’exigència popular és de llibertats, llibertat presos/es polítiques, exili i imputades, sobirania per la lliure decisió i construcció republicana.

La nova suspensió del Parlament reflecteix aquest setge polític. El govern resulta hostatge de les decisions estatals, però també de les agressions violentes i sagnants des dels Mossos. Resulta alliçonadora la constatació que totes les agressions han estat contra activistes independentistes i antifeixistes, mentre cap s’ha dirigit contra les provocacions estatals i unionistes.

La FAES d’Aznar, les institucions de l’Estat, la portaveu del govern espanyol, el PP, Ciutadans i també algunes veus des de les esquerres, tiren benzina el foc. Aviven les flames amb el relat de que es tracta d’un conflicte entre la ciutadania de Catalunya.

Se li afegeixen posicions temorenques, derrotistes i les que somien amb un miratge d’equidistància cívica que, davant el lideratge camaleònic de la dreta, confonen com a dretà i identitari, etnicista o xovinista, el moviment i anhel popular d’emancipació, mentre fan comptabilitats de quina massa popular es mobilitza col·lectivament i quina es queda casa individualment, com si fossin factors equiparables.

El que està vivint el Parlament i el govern és que la pressió unitària popular demanda una estratègia conjunta i un lideratge ferm, afí a les necessitats de la majoria ciutadana.

Val a dir, som en una situació de reflexió i valoració que pot desembocar en el caos, la divisió i frustració, però també en forjar unes aliances cíviques i polítiques de les esquerres que impulsin un front ampli sobiranista constituent republicà del conjunt del sobiranisme i l’independentisme.

El magnífic 1er d’octubre, la unitat, mobilització, votació  i decisió realitzada, va acompanyat de la força expressada en la vaga cívica del 3-O. És un actiu que forma part de l’imaginari popular.

Aquesta gesta, que impregna totes les alternatives, inclou l’experiència truncada al no efectuar la proclamació i procés d’instauració republicana.

La mancança política de l’execució de la decisió popular, suspesa primer (10-O 2017) i fallida el 27-O malgrat a ser votada, és la que fa necessari cercar noves vies, noves aliances, noves fraternitats arreu de l’Estat. Les propostes de nou referèndum tenen a veure amb la necessitat política de fets que siguin efectius i palpables.

Generar les condicions polítiques i anímiques sobiranistes republicanes és el que pot desfer el setge a la lliure decisió catalana. 

Del Butlletí electrònic d’EUiA.