Mesures d’urgències pels nous governs espanyol i català

Huelga feminista 8M.

Les mesures de xoc i d’urgència s’acumulen i fan cua als governs de Pedro Sánchez i de Quim Torra.
 

El PP de Rajoy ha demolit tant de drets, serveis públics, inversions, treball i nivell de vida que hi ha l’aparença, o l’esperança i il·lusió, que per poc i malament que el nou govern espanyol faci, serà més digerible i frenarà el vertigen a que ens estaven abocant.

Hi ha la dita de que d’il·lusions també se’n viu, però ni la persona més càndida o il·lusa capeix que se’n pugui menjar.

Per això al terrabastall que ha representat aconseguir fer fora a Rajoy, que és un canvi inesperat i menys previst en el poder governamental estatal, el marge per a la il·lusió i l’esperança cal bastir-lo d’exigència i mobilització.

L’altra dita de ‘...y al mazo dando’, ve com anell al dit per una estratègia que sigui capaç de reconèixer el simbolisme i la realitat del canvi de govern, mentre estableix com aprofitar-ho pel bon fi de les mobilitzacions socials i polítiques que han generat les condicions que ho han fomentat.

L’esglai provoca un calfred d’incertesa a la maquinària institucional estatal, així com als grans poders econòmics catalans, espanyols i europeus. A la UE també deuen de fer comptes de que la davallada econòmica, dels salaris i del treball, junt amb el desgavell democràtic i de confrontació nacional, fins el punt de prohibir i reprimir urnes, votar i engarjolar al govern català, trastoca els plans de sostenir una estabilitat que garanteixi el lliure desenvolupament dels grans negocis, empreses i capital.

Cal aplaudir el biaix de gènere en un consell de ministres amb majoria femenina, precisament per posar sobre la taula les demandes ineludibles d’una política feminista innovadora pel s XXI. El mèrit recau en la lucidesa i força de la mobilització feminista de la vaga del 8 de març, també reviscuda en la mobilització contra la sentència de la manada.

L’enfocament sobre les pensions és una altra mesura inajornable. Li segueixen un reguitzell de decisions econòmiques i socials, que es toparan del tot amb els Pressupostos aprovats del PP. La derogació de la reforma laboral, l’avenç del salari mínim vers mitjanes europees, resoldre l’ofec dels municipis derogant les lleis Montoro, la conveniència d’un model de renda bàsica, fins i tot si un primer pas tímid però positiu pot ser la renda garantida. Sindicats i moviments socials tenen molt clar les mesures cabdals que haurien de configurar un pla de xoc.

La portaveu del nou govern espanyol, Isabel Celaá, ha esmentat que ‘urgeix obrir un diàleg amb Catalunya’. Pot semblar surrealista però resulta que la mera intenció apareix com quelcom important. El president de la Generalitat, Quim Torra, havia anunciat la disponibilitat de entrevistar-se amb Pedro Sánchez, sense condicionants ni de l’Estatut ni de rendició prèvia. Catalunya no vol renunciar a decidir, a votar, ni a un procés constituent republicà.

La idea d’obrir un diàleg pot ser un cant de sirena per un diàleg de sords, tanmateix a hores d’ara és quelcom obligat.

Malauradament aquests anuncis de tarannà diferent, es produeixen amb una Generalitat que segueix intervinguda en els comptes, un govern català tutelat per l’estatal, el Tribunal Suprem i el Constitucional, unes i uns presos polítics empresonats preventiva i incondicionalment com hostatges, afegint-li unes persones exiliades.

Acostar i aixecar la condicionalitat de les persones empresonades, respectar els seus drets polítics, de fet allibera-les, seria el moviment que podria obrir un tomb a la confrontació actual.

Tot aquest panorama ens porta a la necessitat de superar l’agonia del règim constitucional caduc de 1978. Construir una alternativa a aquest règim vol dir mobilització  popular democràtica per decidir-ho tot, aliances del tipus que han foragitat Rajoy, avenç d’un moviment de fons, ampli, massiu i republicà.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.