Ja era hora. L’aranesa i cupaire Mireia Boya i Busquets ha fet una defensa clara del referèndum 1 d’octubre amb el projecte de república catalana davant el Tribunal Suprem.
Boya, exdiputada, imputada pel TS estatal, junt la munió d’encausades per tumult,
sedició i rebel·lió, no ha tingut pels a la llengua a l’hora d’aprofitar
l’interrogatori inquisitorial d’una judicatura sotmesa al règim de l’Estat del
155 (PP, Ciutadans, PSOE-PSC), per transformar-ho en un al·legat precís del
moviment de la democràcia catalana republicana.
I, contra els pronòstics, el jutge Llarena ha evitat empresonar-la. No
deuen voler una màrtir de la CUP. O potser es reserven per l’Anna Gabriel i
Sabaté, la propera setmana.
Davant el tribunal, Boya ha insistit que el referèndum es va fer, més de
dos milions de persones van votar, i, endemés, es va guanyar el sí a ‘Voleu que Catalunya sigui un estat
independent en forma de república?’.
A voltes, amb les declaracions exculpatòries, o els compromisos sobre la
legalitat vigent, que hem escoltat a moltes de les altres inculpades, dóna la
impressió que l’efecte 155 quedaria diluït i conculcat amb trucs jurídics, o
amb acceptacions de capitulació i submissió al regne.
La democràcia catalana mobilitzada no ho entén com una capitulació, sinó
com una forma de burlar l’escenari de mordassa dictatorial, aplicat per l’Estat
i el PP, sostingut i aplaudit pel PSOE-PSC.
La deriva de misèria política que defuig les llibertats democràtiques,
porta al PSC de la ciutat de Barcelona a negar el suport a un acte, del
consistori i de l’alcaldessa Ada Colau, d’acollida i escalf a les familiars
dels presos polítics, on es demanarà que els empresonats se’ls porti a prop de
casa.
L’Estat està en crisi, econòmica, d’involució democràtica, de corrupció i
autonòmica. Per això la llei constitucional va contra les llibertats
fonamentals. Hom pot albirar agonia i fallida política en que el Congrés no
pugui aprovar uns Pressupostos per segon any consecutiu, després de gairebé un
altra any sense govern votat.
Quan es repeteix com un mantra que cal estabilitat, seguretat i eficàcia,
tant per les institucions estatals com catalanes, hauríem de capir que la
legalitat de l’article 155 fomenta la desestabilització democràtica, la
inseguretat ciutadana dels drets elementals via repressió, la ineficàcia d’un
Parlament de sobirania escapçada i malmesa.
Cert que convé no ajornar formar govern, per tant escollir el president,
amb els organismes de tall republicanista que es puguin formar a l’exili. Això
significa alertar que un president i govern legal, en les actuals condicions,
inclouen l’acceptació del 155, si més no a contracor. Seria un acatament obligat
per bregar contra les conseqüències més nefastes de la intervenció estatal. L’altra
alternativa és la revolta generalitzada des de la metodologia experimentada l’1
d’octubre.
És prou alliçonador que no es pugui escollir un president concret pel veto
estatal. L’atac a la llengua i a l’escola catalana aflora els substrat i
tarannà neofranquista estatal. La Salut, les Pensions, el Treball, les
Desigualtats vers les dones, s’agreugen en aquest Estat corrupte.
El moviment republicà i el conjunt de la ciutadania, necessiten claredat
política per avaluar els objectius, els camins tortuosos per agafar noves
forces, així com establir una nova estratègia que inclogui el conjunt
sobiranista republicà (JxCat, ERC, CUP i CatComú), vital incorpori el factor
social, amb la consciència de que s’ha de cercar les maneres i aliances
-municipalistes, autonòmiques, democràtiques, anti-corrupció- que objectivament
condueixin a alliberar-se de la gangrena estatal.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario