Rècord dels beneficis de les elits

Les butxaques de les elits s'omplen amb els beneficis rècord de les empreses de l’Ibex 35. Es preveu que el 56% dels 65.000 milions de beneficis vagin a dividends. Tanmateix, el IX Informe Foessa fa al·lusió a la percepció actual d’una catàstrofe “imminent però impredictible”, i de que “les generacions joves, malgrat estar més formades, enfronten pitjors perspectives de vida”. La confrontació entre aquest dos pols és una bomba de rellotgeria.

Els grans capitals s’engreixen amb l’explotació d’unes classes treballadores en procés de terciarització, precarització i d’una massa significativa immigrada sense drets; xuclen com sangoneres les aportacions estatals i dels fons de la UE. Una evolució econòmica que va bé pels bancs i les empreses més poderoses però amb una punyent contradicció que presenta un horitzó nebulós, ple de fragilitat i riscos, de xocs financers, competència i confrontació econòmica sense aturador, i guerres ben a prop com la d’Ucraïna. Europa no supera els estralls de les crisis i gran recessió del 2008.

la banca es la que més guanya, però es cuida d’amagar que aquesta bonança financera ha estat possible gràcies al rescat de l’estat, la Hisenda pública i els pressupostos generals: 61.500 milions d'euros destinats directament a través del FROB, amb un cost net a fons perdut d’uns gairebé 25.000 milions d'euros (1.5% - 2.5% del PIB d'aquells anys).

L’economista Jules Bollain ho resumeix: En 20 anys, els sous dels executius de l’Ibex han augmentat un 172% i els beneficis un 154%. En aquest periode la inflació ha estat 53%, en canvi el sou mitjà només ha augmentat el 50%. La massa salarial va perden progressivament poder adquisitiu. El 2024 el 10% més ric s’embutxacà 86 de cada 100 euros dels dividends. Mentre el tipus màxim de l’IRPF sobre els dividends és del 28% (per més de 300.000€), el de les rendes salarials més altes, en canvi, és del 47%.

Aquesta inequitat estructural és ferment de resistència i de lluita. La revolució treballadora es cova en aquestes contradiccions.

Els bons temps per l’Ibex són conjuntural, la guerra econòmica entre les empreses tecnològiques i les de la intel·ligència artificial, tant per l’espoli dels recursos necessaris com pel mercats, ho fa trontollar tot, condueix a xocs financers, és a dir crisis que fan vulnerables la concentració creixent dels capitals, les multinacionals, i els estats imperialistes.

La supeditació i manca de drets de la immigració, l’avenç de la consciència i conquestes de les dones, malgrat persistir les discriminacions i la violència masclista, les condicions laborals, el deteriorament en educació i en salut, la crisi d’habitatge, composen el còctel explosiu que aboquen al xoc social i polític.

Les elits alimenten la dreta i ultradreta com un recurs àlgid per enfrontar-se a la població treballadora i sostenir privilegis i dividends. El desencís i la frustració per les polítiques governamentals, que no resolen les necessitats majoritàries, ni de les minories més afectades, aboquen a una part significativa de la població a l’abstenció política o a convertir-se en pions de la ultradreta.

Resoldre les greus contradiccions del sistema i els efectes de la crisi, vol dir mobilització per denunciar, limitar i acabar amb els privilegis de les elits, per aconseguir mesures polítiques que s’adrecin a cobrir les necessitats més vitals de la població, per barrar el pas a la involució. Les mobilitzacions estudiantils contra els feixistes són un bon exemple, com ho és la potent mobilització del poble valencià contra el govern de Mazón, i com ho ha estat l’última vaga del metall de Barcelona.

Suport a Ucraïna

La XESU – Xarxa Europea de suport a Ucraïna, fa una crida: Bèlgica: atureu el sabotatge a Ucraïna!...  Nosaltres, en solidaritat amb el poble ucraïnès, amb la comunitat ucraïnesa i persones solidàries de Bèlgica que es manifesten aquest 12 de desembre, també exigim que el govern belga aturi la seva oposició a l'ús en benefici d'Ucraïna dels actius russos bloquejats a EuroClear a Brussel·les. Aquests fons s'han d'utilitzar íntegrament per contribuir a la defensa i reconstrucció d'Ucraïna! Doneu els fons russos d’EuroClear a Ucraïna, ja!

Aquest Divendresjous 12 concentració i performance davant el Consolat de Bèlgica a les 11,00 h: Gran Via de les Corts Catalanes, 680.

11 de desembre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.caritas.es/main-files/uploads/2025/10/IX-INFORME-FOESSA.pdf

 

Corrupció, frau, impunitat i autonomia

Pujol és un lladre confés, que s’ha aprofitat de ser president, igual que el 20 % dels seus consellers i part de la burgesia catalana. Tanmateix, el judici al clan Pujol no va de fer net amb la corrupció, el frau i la impunitat a les autonomies i l’estat, sinó d’aprofitar-ho per condemnar, junt amb el pujolisme, l’autogovern de la Generalitat, i crucificar les aspiracions catalanes a l’emancipació nacional.

A la judicatura i a l’estat espanyol no els treu el son ni la corrupció, ni el frau, ni el conservadorisme burgès si no és el català; tampoc la ultradreta involucionista que promou la conculcació de drets i limita les llibertats democràtiques allà on governa. En tot moment ho palpem al propi estat, en el rei emèrit, en el seu cap fins no fa gaire, a l’autonomia de la Comunitat de Madrid, a la de Galicia, d’Andalusia i del País Valencià, a les altres governades pel PP. La corrupció i el frau a fiscal, l’economia submergida, l’extorsió a la població immigrada sense drets, és consubstancial als cacics moderns i l’estat monàrquic.

El que provoca malsons, el que veritablement importa al nacionalisme espanyol unionista i als seus tribunals i alts jutges, és combatre i extirpar el catalanisme; sobretot el rupturista republicà i el de la població treballadora. Per això, per torpedinar la rebel·lió independentista, el 2014 es destapà aquesta corrupció.

La supervivència de l’estat, de la monarquia i del règim neofranquista, la veuen indissolublement relacionada amb la submissió i negació de la nació catalana. El seu objectiu essencial va destinat a esmicolar qualsevulla perspectiva d’independència, d’estat propi i de república. Van a impedir per tots els mitjans la possibilitat de sobirania i lliure decisió a través d’un referèndum efectiu. Somien amb esborrar els fets d’octubre –referèndum victoriós de l’1 i la vaga general de país del 3—. No ho aconseguiran per la resiliència del poble i la seva  perseverança en la lluita per alliberar-se de la submissió.

Per fer net a Catalunya ens cal també un canvi radical a l’estat. Que caigui tot el pes de la llei per corrupció, frau i impunitat sobre Jordi Pujol (president de la Generalitat des de 1980 a 2003) i els seus fills, els pròcers catalans dels negocis i l’extinta CiU, com també a els implicats en les trames del PSC. Que sigui exemplar, i que s’apliquin igual criteri i mesura a la corrupció del PP en totes les autonomies, així com al frau fiscal dels grans adinerats, de les empreses poderoses i dels bancs. No és pas això el que volen.

Pujol ha representat el lideratge burgès del catalanisme conservador, ha marcat la política de l’autonomia catalana de la Generalitat, l’avenç en l’autogovern, en l’ús de la llengua catalana abans prohibida en l’educació, i certa flexibilitat en matèria de llibertats en un marc de subordinació nacional. Alhora va pactar amb el franquista Suárez (UCD) i la monarquia de Juan Carlos I, i va conviure alternativament amb el PSOE i el PP, donant-los suport parlamentari. Així va fer país posant el peix al cove... de les elits.

Aquest judici que vol passar comptes amb el pujolisme de l’autogovern, tot i ser el de l’autonomia monàrquica, no tractarà del Pujol que va canviar el rumb de l’Assemblea de Catalunya que defensava la ‘Llibertat, l’Amnistia i el Dret a l’autodeterminació’, al substituir aquesta última per ‘Estatut d’Autonomia’. L’operació Tarradellas de Suárez, l’ex -secretari del Movimiento Nacional franquista, que subordinava la Generalitat a la monarquia, va culminar en el traspàs de la presidència de Tarradellas a Pujol. Els dos presidents van ser decisius en els pactes amb els franquistes, els banquers i la consolidació del règim monàrquic contra tota vel·leïtat d'assolir l'autodeterminació i la república i ambdós van tenir un suport inapreciable en el PSUC i l’eurocomunista Santiago Carrillo, que van adoptar la bandera monàrquica i la reconciliació.

La revolta catalana per la independència, la sobirania i l’autodeterminació entre 2010 i el pic del referèndum de l’1 d’octubre i del 3 O de 2017, va desbancar l’autonomisme pujolista i el sobiranisme submís, ni republicà ni independentista, de Mas i la Casa gran del catalanisme.

L’independentisme –el conservador, el d’esquerres sobiranista i el revolucionari-- va assumir la proposta de ruptura republicana per l’estat propi com la manera d’abastar el suport de la majoria de la població i satisfer les seves necessitats, socials i polítiques,.

Aquest repte resta pendent. Serà la fita del proper embat. No es va poder fer efectiva la decisió sobirana i ara cal metabolitzar-ne les lliçons i establir les aliances adients a Catalunya i a l’estat.

4 de desembre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://pol-len.cat/llibres/llums-taquigrafs-atles-corrupcio-frau-impunitat-als-paisos-catalans/