La millora de la Jornada laboral necessita de festa i lluita

La reducció de la Jornada laboral a 37,5 h i la reforma de l’acomiadament encapçalen les reivindicacions de la mobilització de l’1 de maig, per part de CCOO i UGT. La CGT hi afegeix que sigui sense reducció del salari. És un detall imprescindible, doncs ja hi ha una exagerada franja treballadora que no arriba a final de mes. Ja fa 106 anys que es va aconseguir la jornada de les 8 hores. Fou en una lluita i vaga de les èpiques, de La Canadenca, liderada per la CNT i ‘El noi del sucre’ (Salvador Seguí). La productivitat per hora treballada ha augmentat any rere any, sense repercutir en la jornada treballadora. Aprendre de les lliçons de La Canadenca és vital, car les esperances i confiances en els governs no resolen les necessitats populars de treball. O hi ha mobilització i força treballadora sindical o el govern es plega a les imposicions dels amos dels diners i de l’Estat.

Els sindicats alerten que "més d'un terç de les morts en el treball són provocades per causes que ni tan sols havien estat avaluades en la prevenció de riscos". Senyalen que l’augment del SMI i els canvis en la legislació laboral han frenat el retrocés dels sous; tanmateix reconeixen que la millora en els salaris nominals no anul·la els danys de la inflació; que s’ha reduït la bretxa de gènere, però pels topalls en els sous masculins. El fet és que la precarietat i la pobresa no s’atura. La Festa del treball necessita de mobilització i lluita, a les fàbriques, empreses i els carrers; car el llenguatge que entenen patronals i capital
és el de la vaga i la lluita aferrissada.

La vaga del 19 d’abril de les 3.500 treballadores de Port Aventura és una mostra de com defensar aconseguir uns sous i condicions laborals mínimament acceptables. Una nova jornada de vaga convocada per CCOO i UGT es prepara per l’1 i 2 de maig. 

El proper 30 d’abril a Rubí, a iniciativa de la Fundació Andreu Nin, es presenta el llibre i documental “La memoria reciente. Lucha antifranquista y memoria democrática”. Serà a la Biblioteca Municipal Mestre Martí Tauler, 18h, c/ Aribau, 5, Rubí. En l’acte participaran lluitadors i lluitadores de les que han aportat el seu testimoni en el llibre. Les seves experiències, il·lusions i desitjos de futur, es faran presents prenent color i vida. 

La lluita antifranquista va fructificar en la resiliència de la derrota de la revolució, des de la foscor de la repressió, de l’explotació de la dictadura, del retrocés amb la submissió de les dones i la prohibició de les llibertats més elementals. El franquisme, aliat al nacional-catolicisme, ha estat la forma autòctona del nazisme i feixisme versió hispana. La remor que es va obrir pas en aquelles quatre dècades de terror, va convertir-se en lluita, reivindicació i proposta política. L’epicentre i l’eix essencial va ser a les fàbriques i en lluita treballadora. La lluita esclatà en mobilitzacions, vagues, saltà de les reivindicacions “apolítiques” per sous, condicions laborals i de vida, a les directament polítiques, en que es situà la dictadura a l’ull de la diana. Uns anys sords i sagnants. Una classe treballadora que renaixia sindical i políticament, guanyava aliats entre la gent, estudiants, i d’altres capes socials, inclòs de les burgesies nacionalistes, castigades per l’Estat, els cacics i jerarques espanyolistes centralistes. La ruptura revolucionària i republicana picava l’ullet contra la dictadura i assajava per capgirar l’escenari.

Tanmateix la dreta burgesa, democràtica, lliberal i monàrquica, animada i finançada per la burgesia alemanya i nord-americana, amb el beneplàcit de l’europea i de la burocràcia russa, s’alià amb el funcionariat franquista titllat de reformista, la jerarquia eclesiàstica catòlica, judicial i militar, tot tragant-se el gripau, uns del terror dictatorial i els altres de la repressió de les llibertats, pel temor a una revolta oberta revolucionària republicana. El resultat conegut, l’abraçada de l’Os amb el PCE-PSUC de Santiago Carrillo i el PSOE de Felipe González, amb la col·laboració de les naixents CCOO i la reviscolada UGT. Aquests dirigents i partits treballadors van trair la causa social i revolucionària. L’extrema esquerra revolucionària va quedar neutralitzada. El franquisme caciquil salvava els mobles, els diners, honors i bona part del poder estatal, a canvi de perdre una dictadura ferida de mort. La monarquia i el rei van segellar el pacte constitucional que barrava el pas a la república i dinamitava les expectatives revolucionàries.

S’han necessitat trenta anys perquè l’embat de les llibertats forgés una dècada de rebel·lió pel dret a l’autodeterminació i la independència de Catalunya. 30 anys perquè el poble català, i la classe treballadora, s’atrevissin i es veiessin en forces per posar el règim monàrquic i l’Estat en escac. És obvi que es necessitaran altres revoltes, i unes forces que s’estenguin i soldin a tot l’Estat, per aconseguir el que els fets de l’1 d’octubre de 2017 no van poder consumar, doncs el govern i l’estat ho van impedir i reprimir. Actes com el de la Memòria recent a Rubí són llavor de ruptura política amb el règim, ferment per processos republicans constituents que incloguin el dret a l’autodeterminació. 

Centenari Lenin. En la “III Congrés de la Internacional Comunista. En defensa de la tàctica” (22 de juny-12 de juliol de 1921): “Els principis no son l’objectiu, ni el programa, ni la tàctica, ni la teoria. La tàctica i la teoria no son els principis. Què ens diferència dels anarquistes en el sentit dels principis? Els principis del comunisme consisteixen en l’establiment de la dictadura del proletariat i en l'ús de la coacció per l’Estat durant el període de transició”. “Es precís comprendre que són les masses... El concepte de “masses” varia segons canvií el caràcter de la lluita. Al començament de la lluita bastaven diversos milers de veritables obrers revolucionaris perquè es pogués parlar de masses. .. Si el moviment s’estén i intensifica, va transformant-se paulatinament en una veritable revolució... Quan la revolució està ja suficientment preparada, el concepte de “masses és un altre: uns quants milers d’obrers no constitueixen ja la massa... comença a significar una cosa distinta... El concepte de masses canvia en el sentit de que per ell s’entén una majoria... la majoria de tots els explotats... per a la victòria cal comptar amb la simpatia de les masses... per a la victòria, per sostenir el poder, és imprescindible no només la majoria de la classe obrera... sinó també la majoria de la població rural explotada i treballadora”. Tom 44, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

24 d’abril de 2025

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo44.pdf
https://www.sinpermiso.info/textos/la-memoria-reciente-y-la-importancia-del-relato
https://amnistia.omnium.cat/

Llengua lliure de discriminacions

La Diada del Llibre i la rosa, del mític Sant Jordi, és un esclat de festa i cultura on la referència de la llengua catalana n’és un eix cabdal. La classe treballadora i el poble català no podrà ser lliure si la llengua pròpia sofreix discriminacions i es manté minoritzada. La principal responsabilitat recau en la política de predomini espanyolista estatal. Una llengua respectada, viva i lliure, es dona la mà amb l’exercici del dret a l’autodeterminació, a un referèndum efectiu sobre constituir-se en Estat propi, independent i republicà, amb les relacions que s’acordin amb l’Estat espanyol i els altres europeus. La natura vivencial popular de la llengua autòctona ha de ser curosa en la convivència, el respecte i la no discriminació amb les demés llengües, incloses les de les ètnies immigrades.

La responsabilitat de l’evolució de retrocés del català, en el llenguatge col·loquial del carrer i del pati de les escoles, s’estén de l’Estat a les empreses i a la Generalitat. 

Qui etiqueta la llet i la immensitat de productes només en castellà? Qui reclou a les criatures de famílies immigrades a les escoles públiques, sense mitjans suficients? Qui menystén el català a la sanitat i els estaments municipals i autonòmics? Qui no genera prou recursos educatius, audiovisuals i de lleure en la llengua pròpia? El dèficit de places per l’ensenyament del català a la gent nouvinguda és un oprobi per l’Estat, la Generalitat i els Ajuntaments. 

La llengua ha de ser útil i encisar per sostenir-se i vivificar-se. No si val culpabilitzar el milió i mig d’immigració de les últimes dues dècades.

En “Un Manifest en defensa del català!”, que crida a manifestar-se el proper 23 d’abril, es planteja: “Defensem els nostres drets i exigim a les administracions que garanteixin el dret a aprendre la llengua i a viure plenament en català”, “exigim l’aplicació de mesures valentes per promoure el català en tots els àmbits, perseguir les discriminacions lingüístiques i destinar tots els recursos necessaris a cobrir la demanda formativa de català”. Un signe dels temps és que el fons gràfic, en el que ressalta el manifest, és ni més ni menys que un drac.

Les criatures i l’estament educatiu ha indultat el Drac de la llegenda, el dibuixen i reprodueixen amb fruïció i il·lusió. No volen que el matin. L’estimen millor viu. El mite del cavaller Jordi, patró d’uns quants estats europeus, sorgit com símbol depurat de les creuades, ha quedat obsolet, reprovat i no desitjat. Està en hores baixes. La guerra no te el favor popular, es vol pau, salut, treball i sostre, amor sense violència. El simbolisme de salvar la noia/princesa, de dominació sota el poder de l’espasa o la llança, no entusiasme. La història de guanyar vessant la sang de la fera, convertida en una rosa i en l’amor de la bella, no és grata. No hi ha cap lliure consentiment en la llegenda. L’espada de les creuades ja no és una ensenya preuada per a la convivència.

La bandera de l’espasa i la creu, és la que emergeix amb la ultradreta, misògina i de tarannà dictatorial, en nom de la seguretat i dels valors ancestrals o eterns. Ho fa a favor de la propietat privada dels grans magnats, multinacionals i estats. Una espasa destinada al domini del món, a l’espoli dels recursos dels pobles, a provocar la divisió i confrontació entre els homes i les dones, entre la gent autòctona i la immigrada i racialitzada, o d’altres cultures, ideologies i religions. El tuf depredador neocolonial impregna les receptes imperialistes a les crisis econòmiques i guerres que mostren la fallida de la globalització neoliberal. 

Un bon llibre instructiu per a la Diada és “POBRETARIAT. Precarietat laboral i altres debats sobre la classe i el treball”, de Vidal Aragonés (Tigre de paper). L’autor indica: “la voluntat del llibre és en primera i última instància generar formació i debat entre la militància mitjana de les organitzacions emancipadores... elevar el nivell polític... El llibre acaba amb l’aposta per la necessitat de destruir el capitalisme, com l’única alternativa perquè el capitalisme no ens destrueixi a nosaltres”. 

La nostra gent. El nostre sentit homenatge a Ma Teresa Carbonell i Cornejo (Barcelona, 21 d’agost 1926, Toulon, 9 d’abril de 2025). Membre del POUM, Presidenta de la Fundació Andreu Nin. Tot el condol i estima a la família, a les camarades del POUM i a la Fundació Andreu Nin. La frescor, l'entusiasme i el compromís de la Ma Teresa és un valor personal i militant que l'honora com a revolucionària. L’Aurora hem après d'ella i compartit lluita. L'espurna dels seus ulls, i el seu somriure, seguirà en el nostre cor. Amb tu Ma Teresa!.

Centenari Lenin. En la “X Conferència de tota Rússia del PC(b)R” (26-28 maig 1921): (referint-se al Congrés dels Sindicats i el del Consell Superior d’Economia Nacional), “El defecte principal d’aquests congressos consisteix en que la major atenció la dediquem a coses tan grapejades com les tesis, els programes i les disquisicions generals, en lloc de que la gent intercanvií realment en cada congrés experiències locals perquè, al retornar als seus respectius indrets, poguessin dir: De mil exemples n’hem trobat un de bo, que anem a imitar... màxima atenció... a la tasca d'elevar a les localitats endarrerides i mitjanes, que són les predominants, fins el nivell d’aquestes altres, no nombroses, però que existeixen”. Tom 43, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

17 d’abril de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo43.pdf
https://amnistia.omnium.cat/

Escenari d’incertesa i convulsions

L’alerta d’ “incertesa màxima” prové del Banc d’Espanya: senyala que és desencadenada per la guerra aranzelària de Trump/EEUU que, “junt a la guerra d’invasió russa d’Ucraïna i la del Pròxim Orient”, provoca “un escenari d’economia global d’elevats riscos”. El BE segueix l’estela de les anàlisis dels organismes internacionals. Les crisis i la fallida de la globalització neoliberal aboquen a una transició convulsa. Temps de Trump, Putin i de derives ultradretanes a les polítiques, partits i governs. No tenen capacitat ni possibilitat de resoldre els conflictes que provoca el gran capital i les multinacionals, però s’aferren al militarisme i la destrucció per intentar sobreviure a qualsevol cost. Fer front a aquesta desfeta anunciada te a veure en aplegar forces treballadores, feministes, pobles i defensores de la natura, perquè l’alternativa sigui sostenible, revolucionària i socialista veritable.

“Els riscos “geopolítics” es troben a nivells superiors a la mitjana dels últims 40 anys”, especifica el BE, al fer-se ressò dels índex d’Economic Policy Uncertainty, mentre esmenta “la invasió russa d’Ucraïna” i la del Pròxim Orient. Val a dir que el domini del món i dels pobles i dels recursos, per part de les multinacionals i els estats imperialistes, està en risc, en crisi. La importància “estratègica” i domini econòmic de pobles i zones concretes del planeta fan trontollar l’equilibri mundial de pirates.
D’ençà la crisis econòmica i financera del 2018-12, la predicció d’incertesa es cronifica en els informes de les entitats financeres, econòmiques i polítiques internacionals, agreujades per la pandèmia el 2020, la guerra a Ucraïna i Palestina. 

La guerra aranzelària és una vessant de la guerra comercial interimperialista, i del rearmament militarista, que trastoca la “geoestràtegia”, les relacions econòmiques i polítiques internacionals. L’embolcall i miratge de la pau i seguretat mundial dels 193 estats i 2 observadors que formen l’ONU, dona pas a la crua realitat de la dominació, explotació i espoli per part de les grans multinacionals, i els Estats imperialistes més poderosos. La transició a un escenari distint de la globalització neoliberal comporta canviar la relació de forces entre els estats, el poder del capital i les multinacionals. Això requereix saquejar més suc de la població treballadora i del planeta; empobrir la humanitat sencera, escapçar de soca-rel l’espurna i capacitat revolucionària de les classes treballadores, sotmetre a les dones, colpir les migracions i avançar en la destrucció dels recursos naturals i del planeta. La seguretat dels milions i dels poderosos és la misèria i sang pels pobles.

La dècada i mitja llarga de la rebel·lió catalana (2010-17) premia cap a la ruptura republicana i a la lliure autodeterminació amb la independència de Catalunya. Aquest potencial revolucionari ha quedat enrere, tot i que no s’hagi extingit, doncs la guspira popular es manté. Les mobilitzacions actuals esdevenen agermanades per necessitats similars a les classes i segments treballadors, pobles i nacions existents a l’Estat. El proper 14 d’abril, aniversari de la II República, insereix la Memòria històrica en la lluita per un futur de llibertats. 

Les mobilitzacions principals actuals són entorn l’habitatge i els lloguers, els drets i les agressions a les dones, la pressió per la immigració, la lluita sindicalista per les condicions de treball, les accions persistents en defensa del territori i el clima, la llengua i les llibertats. Som en un 21% de població immigrada a Catalunya, 2 milions nets de persones immigrades en dos anys a l’Estat (2022-24). I s’estén una consciència assenyada de que cal pau i no rearmament per una seguretat de drets i llibertats. 

Aquestes són les palanques socials i polítiques per configurar unes perspectives de moviment suficient, de propostes polítiques, de bloc treballador, popular, feminista i climàtic, que s’orienti a un canvi de règim i d’Estat. Seguir amb la llei d’estrangeria, la de mordassa, el deteriorament estructural del treball i empobriment, el frenar la llibertats dels pobles i les llengües, són signes concrets de polítiques insuficients, inoperants i decebedores. Polítiques que aboquen a grans masses a ser abduïdes per la demagògia de les polítiques de dretes i ultradreta del PP i Vox i de l’Estat.

Centenari Lenin. En la “X Conferència de tota Rússia del PC(b)R” (26-28 maig 1921): “Quan vàrem acabar realment amb l'enemic exterior -i això no va ser un fet fins a l'any 1921-, se'ns va plantejar una altra tasca, la de l’aliança econòmica entre la classe obrera y els camperols... la mala collita de 1920 empitjorà increïblement la situació dels camperols... per primera vegada travessem fins a un cert punt vacil·lacions polítiques internes, vinculades no amb les envestides dels enemics exteriors, sinó amb les relacions entre la classe obrera i la pagesia. ... La sola i única base efectiva per a consolidar els recursos, per crear la societat socialista, és la gran indústria. Sense la gran fàbrica capitalista, sense una gran indústria d’alt nivell no cap ni parlar si més no en general de socialisme. L’interès fonamental i especialíssim del proletariat és restaurar la gran indústria i una sòlida base econòmica en ella”. Tom 43, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

10 d’abril de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.bde.es/f/webbe/GAP/Secciones/SalaPrensa/IntervencionesPublicas/Gobernador/Arc/Fic/IIPP-2025-04-02-escriva-es-or.pdf
https://www.policyuncertainty.com/index.html
https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo43.pdf
https://amnistia.omnium.cat/

Absolució còmplice

La sentència absolutòria del TSJC per Dani Alves és sobretot política. L’absolució contra l’anterior condemna, que es basà en el lliure consentiment i la credibilitat de la víctima agredida violada, reflecteix la pressió dels milions i la fama de l'home prepotent, es fonamenta en el sistema patriarcal que discrimina i sotmet a les dones. Aquesta sentència mostra la virulenta reacció misògina ultradretana i el poder de la cultura de la violació ancestral. El vendaval Trump contra els drets de les dones contamina la unanimitat del veredicte. Les floritures processals normatives i els esgarips sobre drets fonamentals, són l'embolcall per una decisió de complicitat masclista amb el violador i descrèdit, en contra, de la dona víctima. Aquesta sentència, masclista, vergonyant i indigna, que atorga la fiabilitat a l’agressor i la nega a la noia violada, cal revertir-la. És violència institucional. Revocar-la necessita de la mobilització massiva de les dones, de les advocades feministes i de la societat, que barri el pas a la involució contra les dones.

“La sentència absolutòria és inacceptable, cal revocar-la. S’imposa la impunitat contra el consentiment... L’absolució de Daniel Alves pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és inacceptable per a les dones, pel moviment feminista, per a la víctima agredida violada i la família, per una societat democràtica lliure de violència masclista, així com per una justícia justa, sana i equànime”, proposa la Plataforma unitària contra les violències de gènere.

“La sentència del TSJC que absol Alves crea impunitat... Ara es propaga el missatge a les dones perquè no denunciïn, perquè les agressions patides quedaran impunes", ho exposa l’advocada Marisa Fernández Gálvez, a La Directa.

"La declaració de la víctima pot ser suficient per a justificar el dictat d'una sentència condemnatòria, fins i tot encara que fos l'única prova disponible"; del comunicat de Dones Jutgesses, AMJE.
“El divendres passat, amb la sentència de Dani Alves, la cultura de la violació es va desplegar en la seva màxima esplendor”, ressalta la investigadora Bárbara Tardón Recio, a El Salto.

Des de la judicatura, el PP, altaveus masclistes, fins i tot pretesos prohoms d’esquerres, han desencadenat una campanya de linxament de la vicepresidenta del govern estatal, Maria Jesús Montero, per dir alt i clar: "quina vergonya que encara es qüestioni el testimoniatge d'una víctima i es digui que la presumpció d'innocència està per davant del testimoniatge de dones joves... volem dir-li a aquesta dona que estem amb tu, estem amb ella, estem amb totes aquelles que s'enfronten a gegants per a poder reclamar la dignitat que en la seva paraula, en la seva boca, és la dignitat de totes nosaltres. No està sola, aquí estem amb tu".

La presumpció d’innocència s’alça en aquest cas contra la víctima. Tanmateix la presumpció d’innocència de l’agressor, condemnat anteriorment, s’acaba davant els fets, la vida i la paraula de la jove violada. La complicitat misògina es creu a l’agressor i no es creu a l’agredida sexualment. Som davant una presumpció de tarannà neofranquista. Una presumpció sacra pròpia de la pràctica de la llei mordassa o la d’estrangeria, on la paraula d’un policia val com a testimoni, malgrat càmeres i altres persones.

Infiltracions a dojo. Ara a moviments socials, d’habitatge i independentistes a Lleida.  Són il·legalitats legals perpetrades pel DeepEstat, els responsables operatius i polítics. El ministre Grande-Marlaska, la Llei mordassa, el govern PP introductor de la llei, govern PSOE-Sumar que segueixen amb la mordassa, la repressió i els operatius especials que trepitgen drets i burlen impunes les llibertats fonamentals. 

El dissabte 5 d’abril, el Sindicat de llogateres i el moviment per l’habitatge català, fan una crida per una mobilització estatal. A Catalunya tothom a les columnes per una nova gran manifestació a Barcelona (Pl. Espanya, 18 h): “Abaixem els lloguers, Acabem amb el negoci de l’habitatge”. 

Centenari Lenin. En “Informe sobre la gestió política, X Congrés del PC(b)R” (8 març 1921): “Que significa aquesta consigna de llibertat de comerç, plantejada per l’element petitburgès?...que en les relacions entre el proletariat i els petits agricultors hi ha problemes difícils, hi ha tasques que encara no hem complert. La missió del proletariat en un país així consisteix en dirigir la transició d’aquests petits propietaris al treball en comú, al treball conjunt, col·lectiu... sabem que no es tracta de les disposicions legislatives sinó de la realització pràctica...

tenim no només una minoria, sinó una considerable minoria proletària i una immensa majoria camperola”. “És inqüestionable que existeix una plaga burocràtica; ha estat reconeguda i cal combatre-la amb eficàcia... en aquest congrés... és precís que comprenguem que la lluita contra la burocràcia és absolutament necessària i tant complexa com la lluita contra l’element petitburgès. La burocràcia ha adquirit en el nostre règim estatal les proporcions de xacra de tal caire que ha estat necessari parlar d’ella en el Programa del nostre Partit”. Tom 43, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

3 d’abril de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.violenciadegenere.org/actualitat/comunicat-sobre-labsolucio-de-daniel-alves-pel-tsjc
https://dai.ly/x9h3fjy
https://directa.cat/soterrar-el-consentiment-amb-limaginari-de-la-victima-perfecta-labsolucio-dalves/
https://www.elsaltodiario.com/opinion/dani-alves-cultura-violacion-regimen-verdad
https://www.pikaramagazine.com/2025/03/victima-fiable-o-metodo-fiable/
https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo43.pdf
https://organitzemlaresposta.cat/
https://amnistia.omnium.cat/