Especulació mediàtica

M’arriba una reflexió de Jordi López Santín, delegat sindical de TV3, sobre Roures-Mediapro; dóna idea de com s’obre pas un nou fenomen mediàtic.

La resistible ascensió de Jaume Roures i Mediapro (*): De la producció a l’especulació.

La guerra del futbol ha viscut un nou episodi a l’inici de la nova temporada amb l’aparició de la TDT de pagament i el nou cop de Mediapro a Sogecable.

Aquestes maniobres es poden interpretar en dos sentits: 1) en el terreny de la lluita política entre diversos sectors del PSOE, amb implicació directa del president del govern a favor de Mediapro, i 2) en la incidència que té en l’evolució del sector audiovisual i la seva situació en el marc de la crisi econòmica general.

Sobre aquest segon aspecte, l’imparable ascensió del grup empresarial liderat per Jaume Roures és un indicador de com el sector de l’audiovisual, que representa també una part molt significativa per la seva dimensió i influència dins del sector dels mitjans de comunicació, ha derivat del capitalisme productiu cap al capitalisme especulatiu, de la mateixa manera que ho han fet altres sectors de l’economia, especialment els més nous i amb més relació amb les noves tecnologies que han generat guanys molt quantiosos i ràpids als especuladors.

El flux de diners al voltant del sector audiovisual s’ha vinculat decisivament a l’intercanvi sobre valors virtuals i no productius, com la venda de drets d’esdeveniments esportius, en primeríssim lloc, o l’abonament dels consumidors a paquets de programació que generaven unes determinades expectatives, generalment poc satisfetes després.

Així han operat grups mediàtics multinacionals com els de Rupert Murdoch (News Corporation, que compta amb Sky i Fox), Leo Kirch (que va ser propietari de diverses cadenes alemanyes en obert i de pagament i amb participacions a Mediaset i Tele 5 a Espanya), Silvio Berlusconi (Mediaset i gran part dels mitjans audiovisuals a Itàlia i amb participacions a d’altres països), o el grup Canal + (que va tenir gran influència en el desenvolupament de la televisió de pagament a França i Espanya, amb Sogecable).

Aquests grups van ser gairebé hegemònics en la implantació de la televisió de pagament a Europa en els anys 90 del segle XX, que va ser un moment cabdal del pas de la producció a l’especulació en el sector audiovisual i dels mitjans de comunicació.

L’operació, però, no va reeixir del tot. En la majoria de països d’Europa, la televisió de pagament no va ser la mina d’or que alguns imaginaven: l’imperi Kirch es va desfer, a Espanya es van haver de fusionar les dues plataformes i la resultant té greus problemes econòmics. Així com es va desinflar la bombolla dels negocis electrònics, també es va desinflar considerablement la bombolla de la televisió de pagament.

Com que els especuladors no es rendeixen mai del tot, ara han vist una nova possibilitat d’obtenir guanys amb la implantació de la televisió digital terrestre a Europa.

Dins d’aquest panorama, Jaume Roures i els seus van començar a bastir un grup empresarial sobre la base de la compra-venda de drets d’esdeveniments esportius. Primer, el mundial de motociclisme, després el mundial del futbol, més tard, els drets d’explotació per televisió dels equips de la Lliga espanyola de futbol. Paral·lelament, van aconseguir, amb la col·laboració dels seus amics al govern, la llicència d’un canal de televisió en obert i ara, amb la TDT, planegen l’atac definitiu contra l’imperi Sogecable (i, de retruc, Audiovisual Sport, amb participació de TV3), a la recerca de substituir-lo com a receptor dels beneficis del futbol de pagament per televisió.

És manifest que la deriva del negoci de l’audiovisual cap a la compra-venda de programes, i encara més, la compra-venda de drets va en detriment de la capacitat productiva d’aquest sector industrial. En termes de comptabilitat, fa créixer el capítol 2 de les despeses (compra-venda de productes) en detriment del capítol 1 (sous i salaris de la força productiva: recursos humans i materials propis).

D’això en tenim un exemple ben clar a TV3. És objectivament cert que, fins i tot si es considera imprescindible per posicionament en el mercat, la participació del grup d’empreses de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació en aventures empresarials especulatives com Audiovisual Sport, o en la compra dels drets televisius de clubs de futbol va associada a estalvis i retallades en el que es destina a recursos humans i tècnics propis i, a més, posa en risc l’estabilitat econòmica del servei públic audiovisual de Catalunya.

Tornant a Mediapro, el seu soci més rellevant Jaume Roures ens podria respondre amb dades sobre la seva feina com a productor de televisió i cinema (“Los lunes al sol”, “Salvador”, “Vicky, Cristina, Barcelona”, “Map of the sounds of Tokyo” i altres) que ha generat indústria productiva a Catalunya i a Espanya. I, fins i tot, podria argumentar sobre la qualitat innegable d’aquestes produccions.

Però ni això, ni en el cas de TV3 l’alt percentatge de producció pròpia, pot negar que la crisi del sector audiovisual està caracteritzada per la creixent presència d’unes estructures empresarials dirigides a l’especulació i al guany fàcil i ràpid. I aquestes estructures es fonamenten en precarietat laboral del sector i dels recursos de producció. D’aquesta manera de fer, Mediapro n’és l’exemple més emblemàtic del moment.

Els treballadors dels mitjans de comunicació i de la indústria audiovisual no hem generat aquesta crisi i no l’hem de pagar. La crisi, com en d’altres sectors econòmics, l’han generat els empresaris dedicats a l’especulació.

Jordi López Santín

Delegat de la Secció Sindical de CC.OO. de TV3

Barcelona, 27 de setembre de 2009

(*) “La resistible ascensió de...” prové del títol de l’obra de Bertold Brecht “La resistible ascensió d’Arturo Ui” que situa al Chicago dels anys 30 una paròdia de l’ascens del nazisme. Quan s’utilitza com a frase feta es parla erròniament d’”irresistible ascensió”. Penso que Brecht sabia molt bé per què deia que l’ascensió era “resistible”...