25/12/20

Ultratge i impunitat

La impunitat de que gaudeixen i en la que actuen els poders estatals -repressius, judicial, corona, alt funcionariat i eclesiàstics- i els econòmics -paradisos fiscals, frau, explotació- són un ultratge continu als drets i llibertats de la ciutadania, agreujat en els segments precaris i els empobrits fins la misèria. Un neofranquisme sistèmic tutela i vetlla per sostenir aquests poders fàctics simbolitzats en la monarquia i la bandera espanyola. Fer net per finalitzar amb aquests privilegis significa guarir les llibertats i conrear un desenllaç republicà.

La defensa dels privilegis és aferrissada malgrat cada episodi condemni el règim monàrquic de 1978 i s’augmenti l’arbitrarietat repressiva de tarannà dictatorial.

El Tribunal Constitucional, per 6 vots enfront de 5, ha resolt que “els ultratges a la bandera no estan emparats per la llibertat d’expressió”. Val a dir que es limita la llibertat d’expressió. L’Estat, a través de la Judicatura, protegeix la seva impunitat i eternitat. La sobirania ciutadana resta sotmesa a uns poders instituïts per les armes i el terror franquistes, supervivents amb la semi democràcia coronada de la Constitució de 1978. El TC certifica que no hi ha llibertats ni sobirania plena universal.

Tot reblant el mateix clau el Tribunal Suprem decideix, unànimement, tornat a jutjar a Otegi i les condemnades de Bateragune. El Suprem es burla impunement del Tribunal europeu d’Estrasburg i de la pròpia jurisprudència. Otegi i les seves companyes ja van complir 6 anys de condemna de la que segueixen inhabilitats. És la doctrina del ‘Tot s’hi val’.

La Judicatura no és un vers lliure, el PSOE, PP i Vox, des de la Mesa del Congrés, acaben de bloquejar la petició d’investigació del Rei Emèrit, Juan Carlos I, per la corrupció i frau de les targetes black. Una qüestió titllada per G. Pisarello com “Ni un sol argument jurídic. Ni un. Però cada negativa, cada nou intent d’impunitat, és una hora menys de vida que li queda a la monarquia”. És el secretari primer de la Mesa del Congrés, qui denuncia: “Perquè bloqueja la dreta la renovació del Poder Judicial? Senzill: per perseguir adversaris i evitar que s’investigui la seva pròpia corrupció”.

La impunitat la sofrim a Badalona on l’Ajuntament de l’alcalde Albiol (PP) es pretén espolsar la responsabilitat de les quatre morts de la nau incendiada en infracondicions d’habitabilitat, tot aprofitant-ho per la seva creuada racista.

No s’acaba pas aquí. La Generalitat està fent un exercici de gestió penosa de la pandèmia, des de Sanitat i Treball, mentre s’alinea amb la repressió estatal des d’Interior i Justícia. L’agressivitat i violència dels operatius dels Mossos en els desnonaments contrasta amb els decrets del govern de coalició i del bipartit independentista d’aturar tot desnonament durant la pandèmia. La Generalitat es nega reiteradament a complir els seus compromisos amb la Mesa d’Emergència d’aportar el 60 % de pisos doncs no arriba ni al 20%.

Aquesta Generalitat de dretes, de govern JuntsxCat i ERC, dificulta articular una majoria amplia (el 70%!) i una cohesió social suficient per l’avenç vers el camí constituent republicà. Tanmateix, la llista màgica de Laura Borràs i Joan Canadell, articulada per Carles Puigdemont, segueix prement cap a la dreta per les eleccions 14-F.

La proposta de llei Amnistia al Congrés es ben necessària, ara bé, per aconseguir-ho és imprescindible la mobilització des de baix de la ciutadania; des dels cims parlamentaris, estatals i de les elits, només hi ha voluntat de provocació, càstig, escarni i bloqueig de resolució respecte la sobirania i dret de decidir, així com de les gairebé 3.000 persones imputades com independentistes, amb l’iceberg dels presos i preses polítiques i exiliades.

Un nou cicle no sorgirà de trucs màgics. Una Generalitat d’esquerres necessita quelcom tipus bloc d’investidura català, de convicció i entesa sobiranista, independentista i republicana, de sensibilitat i compromís social i municipalista, climàtica i feminista. Practiquem el diàleg per obrir la via de l’Amnistia i el Referèndum. 17 de desembre de 2020

De la Carta de L’Aurora.

https://twitter.com/G_Pisarello/status/1338911105465393152

https://twitter.com/G_Pisarello/status/1338836107748921344

3/12/20

Enyorança militarista neofranquista

Hi ha enyorança de sables a l’Exèrcit de Terra i de l’Aire. Els excomandaments d’ambdues armes són un exponent de l’ànima militarista de l’Estat i dels estaments poderosos que han tractat les crisis històriques amb ma de ferro i dictadures. El llegat franquista aflora en la crisi estructural del règim de 1978, agreujada per la crisi econòmica de 2008 i la pandèmia 2020. Finalitzar d’una vegada amb aquest despropòsit reaccionari vol dir dedicar els cinc sentits a generar condicions per una alternativa republicana.

L’Estat cruix. Els diferents estaments -Rei, Judicatura, FFAA, alt Funcionariat- es confronten amb el govern de coalició PSOE-UP. Aquestes institucionals fan causa comuna amb la Jerarquia eclesiàstica catòlica, les grans finances, fortunes i poders econòmics. Parlen el mateix to i continguts que Vox i PP. Se’n diu franquisme sociològic. És una realitat ben tangible que beu i s’alimenta del propi Estat.

El règim constitucional de 1978 està ben impregnat i determinat pel poder econòmic, polític, ideològic i moral dels guanyadors de la guerra de 1936-39, els torturadors i explotadors de la població treballadora, els que limiten i tutelen les llibertats, que impedeixen la lliure decisió sobirana de les diverses nacions, privilegien una llengua i unes ètnies mentre discriminen i sotmeten a les altres, segueixen considerant el “tot si val” per impedir les llibertats i institucionalització republicana.

Les Forces Armades tenen la funció constitucional de garants de la unitat transicionada neofranquista, amb el Rei com a capità general de tots els exèrcits i cap d’Estat.


En una carta al Rei Felip VI, els militar jubilats titllen l'actual Govern de "socialcomunista avalat per filoetarres i independentistes", consideren que l’Executiu posa en perill la "cohesió nacional". Al document expressen el seu suport i lleialtat al monarca "en aquests moments difícils per a la Pàtria", mentre asseguren que Espanya viu una situació de "deteriorament", en la qual la "cohesió nacional" corre greus riscos, "tant al seu vessant polític com econòmic i social".

Al final de la seva vida, quan Francesc Pi i Margall repassà la seva llavor dels 38 dies com a president de la I República (de l’11 de juny fins al 18 de juliol de 1873), va esmentar ben clar que el seu projecta federalista, democratitzador i social de l’Estat, havia estat impossible de concretar pel bloqueig de l’exèrcit, els jerarques funcionaris, l’Església i els Terratinents.


Uns anys més tard fou Joaquin Maurin (fundador de la Federació Comunista Catalana-Balear, del Bloc Obrer i Camperol i, amb Andreu Nin, del POUM) va esbossar el retrat més clar del paper de l’Exèrcit espanyol com a força de xoc i fins i tot política de les classes terratinents, industrials i financeres, en un Estat que definia com format pel sediment i substrat de les diferents evolucions des de la primera monarquia.

Aquesta setmana el bloc d’investidura, amb ERC i Bildu, permetrà al govern PSOE-UP l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat. Però no és cap xec en blanc, ni a canvi de res, sinó un camí per barrar el pas al que vol imposar la dreta-extrema dreta, mentre es cerca moviment de massa ciutadana, proposta política i aliances, per l’Amnistia als presos i preses polítiques, la lliure decisió sobirana de cada poble i la ruptura democràtica amb un avenç cap a processos constituent republicans. 3 de desembre de 2020

De la Carta de L'Aurora.