7/7/17

Hegemonia, aliances d’esquerres i govern


La UPEC ha esdevingut un laboratori d’idees entorn l’actualitat política, amb algunes sucoses guspires d’estratègia.
Un factor d’impacte notori l’ha ocupat l’anàlisi i les posicions entorn el referèndum anunciat per l’1d’octubre, l’esborrany de proposició de Llei del Referèndum d’autodeterminació, així com el futur proper de Catalunya i de l’Estat espanyol.
Hi ha un acord generalitzat en que estem en un interval “on sorgeixen monstres”, fent honor al lema d’enguany de la UPEC, i al mestre i revolucionària Gramsci.
Per cert, pels admirador del lúcid italià, Gramsci era un detractor impertèrrit de l’statu quo en concret, posant els somnis arran de terra, a l’abast de la lluita, sense fer volar coloms. El seu pensament i la seva acció va estar guiada per la construcció del socialisme, amb la convicció de la necessària destrucció de l’Estat existent.
Per les nostres conrades es repeteixen idees clarividents de Gramsci com els lloros. Sense saber el que signifiquen. De forma maldestre se les desproveeix del seu contingut revolucionari pràctic.
Què hi ha sobre l’hegemonia de les esquerres, cultural, política i sobre les perspectives d’un govern d’esquerres a Catalunya, era el que planava sobre les reflexions dels debats més directament polítics.
Què hi te a veure l’1 d’octubre amb l’hegemonia i el govern possible?
Les construccions de que una massa popular vol la independència, doncs fem-la, pim pam pum, resulten massa fàcils i simplistes. Desmuntar-les es coses de criatures. Perquè el govern i la majoria parlamentària independentista no ho ha fet, si és tan assequible?
ERC i la CUP s’haurien de preguntar-se que havent-hi una majoria, segons enquesta d’un 54%, disposada a participar en un referèndum no acordat i rebutjat per l’Estat, com és que les esquerres no aconsegueixen posar-se d’acord? Quin són els elements que fan que la massa sobiranista d’un 74-80% no vagi unida en fer un referèndum, caminar per la constitució d’una república, i preparar les aliances necessàries per un govern d’esquerres i de la sobirania nacional lliure?
Un element vital és la negativa i el poder de l’Estat. Tot i que el govern del PP sigui feble, a trompicons aconsegueix sobreviure. Segueix fent mal amb les retallades, ara amb el sostre de despesa.
L’Estat activa les prohibicions jurídiques i polítiques. Estableix l’acord amb el PSOE contra el referèndum català, fomenta la mobilització des de dins la dreta i l’esquerra catalana, amb el clam impostat de la il·legalitat i la manca de condicions per incompliment amb la Constitució de 1978. Fins i tot en diu llamps i trons de la ruptura d’un Estat que es dedica a la corrupció i a destruir les condicions de vida, drets i serveis dels pobles.
Una altra qüestió, de fet cabdal, és la política del govern de la Generalitat, molt més procliu als interessos de la minoria de poderosos catalans que de la majoria de la població.
ERC i la CUP fan un penós favor, a la causa de la sobirania i la república a Catalunya quan, aproven pressupostos que neguen mesures econòmiques i socials substancials a favor de les persones treballadores. Per molt que siguin línies roges convergents del PDECat, això aparta una massa treballadora que dificulta la necessària unitat popular, i per tant, la vital unitat entre les esquerres. L’explicació de que es fa per avançar en la independència, i en el referèndum, es topa en que es genera una oposició frontal a ambdues coses.
Catalunya en comú ha de centrar-se en el que mou aquest poble, precisament per incorporar i tenir força per aconseguir les reivindicacions municipalistes, socials i democràtiques sobiranistes. Passar de puntetes sobre el que sigui l’1 d’octubre invalidaria per optar a liderar l’hegemonia d’esquerres.
La causa republicana de l’emancipació catalana necessita superar la dicotomia CiU i PSC, on qui a la fi ha predominat fins fa pocs anys ha estat CiU.
ERC, CUP i Catalunya en comú, han de fer un replantejament de fons per generar acord, mínim però suficient.
És la millor base per un 1 d’octubre massiu i efectiu, alhora que també per dotar de contingut social un govern d’esquerres d’una Generalitat republicana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

Legalitat a aconseguir


Les condicions democràtiques per poder fer el referèndum s’han d’aconseguir. La manera més natural i senzilla era fer un acord amb l’Estat, però no vol. Una altra forma pot ser amb legalitat des del Parlament de Catalunya. És molt difícil però no impossible. És pel que clama la mobilització ciutadana catalana.
L’esborrany de proposició de Llei del Referèndum d’autodeterminació pretén aquest legalitat necessària i suficient. Aconseguir-la forma part de la lluita per realitzar la lliure decisió catalana.
Aquesta proposta de llei s’ha presentat per JxSí (PDECat, ERC) amb el suport de la CUP.
Les temptatives de negociar-la i consensuar-la amb CSQEP, o d’establir una certa complicitat amb Catalunya en Comú, fins i tot de preservar els articles on pogués haver-hi acord i separar els dels desacords, no han arribat a concretar-se. És un punt feble doncs divideix la necessària unitat del sobiranisme i l’independentisme.
La tensió entre el PDECat i ERC ha bloquejat ampliar els suports inicials a la proposta de llei. El govern i el president han fet un pols amb el PDECat al cessar al conseller que propagava que no hi hauria referèndum. A JxSí ja li ha costat suors negociar i fer l’acord amb la CUP. El complement és que l’actitud de CSQEP ha estat de rebuig de la confecció de la llei.
El camí està ple d’esvorancs i paranys. S’ha de presentar la proposta de llei al Parlament, esmenar-la i aprovar-la. El Tribunal Constitucional serà fulminant en prohibir-la. El govern estatal alçarà el to esgrimint els perills de la ruptura constitucional, territorial i social, denunciant com il·legal l’acte de posar urnes i votar per decidir. El bloc anti referèndum català farà d’altaveu de no participar-hi al·legant il·legalitat constitucional.
El xoc institucional està servit sense aturador. És un desafiament obert. En aquesta tessitura qui pot donar força suficient i legitimitat a una nova legalitat és la mobilització popular. El fer el referèndum s’ha de guanyar abans mateix que la decisió que en resulti de la voluntat ciutadana.
El contingut de la proposta de llei és senzill. Es fa ressò de les resolucions de l’ONU sobre el dret dels pobles a l’autodeterminació, enumera les diferents preses de posició al respecte i sobre la sobirania del propi Parlament, per legitimitzar i establir “El poble de Catalunya és un subjecte polític sobirà i com a tal exerceix el dret a decidir lliure i democràticament, la seva condició política”, així com “El Parlament de Catalunya actua com a representant de la sobirania del poble de Catalunya”, per definir “un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya”. Concreta la pregunta “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”, mentre afirma que “el resultat de referèndum tindrà caràcter vinculant”.
En general la normativa proposada s’orienta a que la campanya i realització sigui de caràcter inclusiu de les diferents opcions del vot amb Sí, No, i Blanc/Abstenció o Nul.
Alhora s’afirma respecte els vots que si “n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, implica la independència de Catalunya”, per tant el Parlament procedirà a fer “la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent”. Art 3 #4.
Seria més encertat que es proclamés l’inici del procés constituent republicà a Catalunya, com element clau de nou país, de com es vol en drets i deures, i de concreció de la independència. Seria el mateix moment d’obrir les negociacions amb l’Estat espanyol i amb els europees, inclosa la Unió Europea.
Fallida l’opció de l’acord ens cal el suport actiu per la participació en el referèndum. Que es faci, es voti i decideixi. 06 de juliol de 2017.
De la Carta de L’Aurora.

1/7/17

Canviar en profunditat el marc administratiu i polític local


L’equador del municipalisme del canvi dóna una balança clarament favorable a la gestió d’un activisme social que ha fet el gran salt a la política i a les institucions.
Reducció del deute municipal (Madrid, Badalona, Cadis). Racionalització de les despeses i dedicació a plans socials (Barcelona i anteriors esmentats) com ocupació, educació, dona, joventut cultura i acció social. Alhora han evitat contractar nou deute.
Ha beneficiat un increment d’ingressos, en aquest cas que assenyalant el perill d’un efecte d’especulació immobiliària, encara que altres han estat per l’IBI, augments que millorarien si l’església deixés de tenir el privilegi d’exempcions fiscals en moltes de els seves activitats lucratives.
Barcelona ha incrementat el deute, és ben justificat i s’ho pot permetre per les despeses en habitatge social, amb el fonament de que la relació entre deute i ingressos corrents gira entorn un 30€, molt baix.
Enric Tello, tinent d’alcalde de Badalona ho explicà molt clar a la Jornada de Renda bàsica de fa dos anys: ho hem hagut d’aprendre tot; les preferències del veïnatge a voltes ens canviem els esquemes pre-concebuts; les lleis de l’administració local i sobretot les “Montoro” ens ofeguen; les grans empreses són el campi qui pugui; resulta que una macro superfície de Montigalà està pagant el mateix IBI que una botida normaleta del centre.
Ada Colau, Gerardo Pisarello, Jaume Asens i Gala Pin, han tastat l’amargor i acidesa d’unes lleis i marc normatiu fet a mida estatal i de les grans empreses. El disseny urbanístic, el turisme, l’especulació immobiliària, la remunicipalització de serveis elèctrics i de l’aigua, sense ser extensiu, els drets humans a la ciutat amb la icona del CIE, la contaminació sonora, lumínica i la conseqüent pacificació amb millora substancial ambiental, són reptes titànics que xoquen amb la legalitat vigent.
A l’encetar el tercer any de mandat el rendiment de comptes que s’està fent a Barcelona per barris resulta molt alliçonador i encoratja a l’avenç per un model de ciutat de bell nou, adient a les necessitats veïnals de convivència.
El lobby hoteler, immobiliari i financer especulatiu del be privat, així com de l’ús privat del sol públic, genera alarma contra el que titlla de turismefòbia. Els depredadors es mobilitzen i acreixen l’exigència en la dilapidació de l’espai ciutadà, fins al punt de posar cegament en perill la capacitat de supervivència del que perceben només com una gran gallina d’ous d’or. Estan disposats a excloure la vida veïnal barcelonina, convertir-la en un gran hotel, bulevard i pac temàtic del han made local. Aleshores sense ànima veïnal autòctona, original i diferenciada, maten a la gallina, es queden sense ous.
L’activisme social a l’assalt de l’impossible per fer possible unes ciutats diferents ha aconseguit un notable en gestió racionalitzadora. Ara cal un nou gran ajust en l’estratègia. Establir el pacte de sang amb la ciutadania, el veïnatge els barris i la ciutat nova canviant.
Les diferents iniciatives de xarxes municipalistes, incloses la reeixida trobada internacional a Barcelona de les Ciutats sense por, han de girar el rumb a construir alternativa en els plans troncals de ciutat.
Situar el rumb en una convivència social veïnal, una ciutat que brilli pels drets humans a tots els nivells, un espai de llibertat i igualtat, un model de finançament municipal i una fiscalitat si més no equitativa, significa preparar les condicions per trencar el marc normatiu existent.
Canviar en profunditat el marc administratiu i polític és el gran repte del municipalisme del canvi per concretar el nou concepte i realitat de ciutat.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.