Un factor d’impacte notori l’ha ocupat l’anàlisi
i les posicions entorn el referèndum anunciat per l’1d’octubre, l’esborrany de
proposició de Llei del Referèndum d’autodeterminació, així com el futur proper
de Catalunya i de l’Estat espanyol.
Hi ha un acord generalitzat en que estem en un
interval “on sorgeixen monstres”, fent honor al lema d’enguany de la UPEC, i al
mestre i revolucionària Gramsci.
Per cert, pels admirador del lúcid italià, Gramsci
era un detractor impertèrrit de l’statu quo en concret, posant els somnis arran
de terra, a l’abast de la lluita, sense fer volar coloms. El seu pensament i la
seva acció va estar guiada per la construcció del socialisme, amb la convicció de
la necessària destrucció de l’Estat existent.
Per les nostres conrades es repeteixen idees
clarividents de Gramsci com els lloros. Sense saber el que signifiquen. De
forma maldestre se les desproveeix del seu contingut revolucionari pràctic.
Què hi ha sobre l’hegemonia de les esquerres, cultural,
política i sobre les perspectives d’un govern d’esquerres a Catalunya, era el
que planava sobre les reflexions dels debats més directament polítics.
Què hi te a veure l’1 d’octubre amb l’hegemonia
i el govern possible?
Les construccions de que una massa popular vol
la independència, doncs fem-la, pim pam pum, resulten massa fàcils i simplistes.
Desmuntar-les es coses de criatures. Perquè el govern i la majoria
parlamentària independentista no ho ha fet, si és tan assequible?
ERC i la CUP s’haurien de preguntar-se que havent-hi
una majoria, segons enquesta d’un 54%, disposada a participar en un referèndum
no acordat i rebutjat per l’Estat, com és que les esquerres no aconsegueixen
posar-se d’acord? Quin són els elements que fan que la massa sobiranista d’un
74-80% no vagi unida en fer un referèndum, caminar per la constitució d’una
república, i preparar les aliances necessàries per un govern d’esquerres i de
la sobirania nacional lliure?
Un element vital és la negativa i el poder de
l’Estat. Tot i que el govern del PP sigui feble, a trompicons aconsegueix sobreviure.
Segueix fent mal amb les retallades, ara amb el sostre de despesa.
L’Estat activa les prohibicions jurídiques i polítiques.
Estableix l’acord amb el PSOE contra el referèndum català, fomenta la
mobilització des de dins la dreta i l’esquerra catalana, amb el clam impostat
de la il·legalitat i la manca de condicions per incompliment amb la Constitució
de 1978. Fins i tot en diu llamps i trons de la ruptura d’un Estat que es
dedica a la corrupció i a destruir les condicions de vida, drets i serveis dels
pobles.
Una altra qüestió, de fet cabdal, és la política
del govern de la Generalitat, molt més procliu als interessos de la minoria de
poderosos catalans que de la majoria de la població.
ERC i la CUP fan un penós favor, a la causa de
la sobirania i la república a Catalunya quan, aproven pressupostos que neguen mesures
econòmiques i socials substancials a favor de les persones treballadores. Per
molt que siguin línies roges convergents del PDECat, això aparta una massa
treballadora que dificulta la necessària unitat popular, i per tant, la vital
unitat entre les esquerres. L’explicació de que es fa per avançar en la independència,
i en el referèndum, es topa en que es genera una oposició frontal a ambdues
coses.
Catalunya en comú ha de centrar-se en el que
mou aquest poble, precisament per incorporar i tenir força per aconseguir les
reivindicacions municipalistes, socials i democràtiques sobiranistes. Passar de
puntetes sobre el que sigui l’1 d’octubre invalidaria per optar a liderar l’hegemonia
d’esquerres.
La causa republicana de l’emancipació catalana
necessita superar la dicotomia CiU i PSC, on qui a la fi ha predominat fins fa
pocs anys ha estat CiU.
ERC, CUP i Catalunya en comú, han de fer un replantejament
de fons per generar acord, mínim però suficient.
És la millor base per un 1 d’octubre massiu i
efectiu, alhora que també per dotar de contingut social un govern d’esquerres d’una
Generalitat republicana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
