Els pobles s’agiten i rebel·len contra la barbàrie militarista de la dictadura de les multinacionals. La classe treballadora cerca les maneres pròpies de participar en la mobilització de masses, tot i que ara no disposi dels organismes ni de partits obrers revolucionaris que li permetin convertir-se en un ariet imbatible per frenar i enderrocar el poder del capital, que explota, oprimeix i espolia el món.
La lluita suscita preguntes sobre el poder, els governs i els estats. A qui8 pertanyen, quin significat i quina naturalesa tenen, si pot ser útil dominar-los, o si és necessari subvertir-los, amb transformacions més lleus o substancials, o si cal senzillament enderrocar-los, per frenar l’explotació i opressió que genera. És obvi que no serà d’un dia per altra, que sobretot manquen les condicions programàtiques, de lideratge i d’organització. També és lògic que la lluita vagi a aconseguir millores econòmiques i polítiques. És d’aquest conjunt d’ingredients que sorgiran noves alternatives polítiques. I necessitaran aprendre de les experiències revolucionàries de la lluita de classes. Tant les locals com les dels altres països, unides pes les lliçons de naturalesa internacional.
L’Estat sionista d’Israel és una creació de l’ordre instaurat la segona postguerra mundial, per les potències guanyadores i la socialdemocràcia. L’ocupació de Palestina i el pla genocida sionista és una component del poder imperialista i de l’existència de l’ONU. Israel ha mostrat que és incompatible amb les llibertats, la convivència i l’existència de Palestina.
Aquesta evolució nefanda de crisis les classes dominants posseïdores l’afronten amb la promoció d’alternatives polítiques involucionistes, reaccionàries i ultradretanes.
La darrera dècada, amb les experiències de les vagues generals sindicals (2010), del moviment de regeneració del 15M2011, i de la revolta independentista i republicana que culminà amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, que l’estat va impedir fer efectiu, ha donat pas a un nou escenari de noves mobilitzacions que pugnen per oferir alternatives ciutadanes, populars, al desgavell conservador i reaccionari.
El moviment per l’habitatge s’ha revelat d’una gran potència, sobretot entre la joventut; ha generat organitzacions noves com els sindicats per l’habitatge, i una concepció unitària, capaç d’incloure sindicats grans i petits de la gent treballadora.
El moviment feminista prossegueix actiu i fort contra la reacció virulenta de les organitzacions, partits i institucions patriarcals que discriminen i sotmeten a les dones.
El moviment contra el genocidi i per la llibertat de Palestina assoleix dimensions massives que ens porten el record de les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq.
El desenllaç de l’evolució internacional i en cada país depèn sobretot de la lluita, de la capacitat en desenvolupar lideratge treballador i consciència revolucionària organitzada. Una vaga general contra el genocidi com la italiana, directament política, és un canvi en el signe dels temps.
El 15 d’octubre tothom a la mobilització, a aturar les empreses, a la vaga general. Contra el genocidi i per una Palestina lliure, pel fi al comerç d’armes amb Israel, per la ruptura de relacions diplomàtiques.
De la Carta de L’Aurora.
9 d’octubre de 2025
Jornades del 90 aniversari de la fundació del POUM, organitzades per la Fundació Andreu Nin:
