-Una ciudad en llamas luchaba contra el fuego y el hielo. -Bajo las botas de un ocupante. -El ejército privado del Rey Trump del Departamento de Seguridad Nacional. -Con armas atadas a sus abrigos. -Vinieron a Minneapolis para hacer cumplir la ley. -O eso dicen. -Contra el humo y las balas de goma. -Con la luz del amanecer. -Los ciudadanos defendieron la justicia. -Sus voces resonaban en la noche. -Y había huellas de sangre. -Donde debería haber piedad. -Y dos muertos, abandonados a su suerte en calles nevadas. -Alex Pretti y Renee Good. -Oh, nuestra Minneapolis, oigo tu voz. -Cantando a través de la niebla sangrienta. -Defenderemos esta tierra. -Y al extranjero entre nosotros. -Aquí, en nuestra casa, mataron y vagaron. -En el invierno del 26. -Recordaremos los nombres de los que murieron. -En las calles de Minneapolis.
L’alta velocitat i les rodalies descarrilen a Ademuz i a
Gelida. El col·lapse ferroviari i a l’AP-7 causen dolor i morts. Són una
conseqüència del desgavell governamental autonòmic i estatal, de la liberalització
i la competència. Són les polítiques que supediten els serveis públics
essencials als interessos de les empreses privades, a les concertacions, al
centralisme espanyolista, i a una monarquia que perjudica a la població i ofega
les nacions. El deteriorament de l’educació, la sanitat, l’habitatge i les
infraestructures, formen part de la nefasta gestió pressupostària. No hi ha prou
pegats per resoldre la crisis d’aquest estat. Cal que sindicats i usuaris exerceixin
el control dels ens públics.
Hi ha una desinversió històrica, que es manté amb els
governs del PSOE i s’agreuja amb els del PP.
L’incompliment en l’execució pressupostària oscil·la
entre un 47% i un 18%. És la ineficiència d’un aparell estatal obsolet. Mentrestant
no es pressuposten, ni es dediquen diners suficients als serveis públics,
l’estat perd 51.000 milions d’euros en la recaptació d’impostos de l’ IRPF pel
frau fiscal de les grans fortunes, del capital immobiliari i en part de les
transaccions econòmiques.
L’abandó de Rodalies i de RENFE s’entén per una xarxa
ferroviària i de carreteres que no té en compte les necessitats dels
desplaçaments de la gent treballadora, ni els perjudicis enormes que causa en
l’àmbit laboral, ni tant sols el traçat més econòmic, sinó del control de
l’estat i els interessos dels grans grups capitalistes competint entre sí.
El traspàs de les competències ferroviàries ha fracassat,
tant com el finançament singular acordat pel govern del PSC. La prioritat és la
unitat de l’estat nacional espanyol. Però la seva economia va bé a cavall del
turisme, dels lloguers de temporada, i dels grans beneficis de Bancs i
multinacionals. Les grans fortunes s’han quadruplicat entre 2021 i 2025.
La incompetència a RENFE, Adif i Rodalies és la dels
governs d’un règim que no es pot apedaçar, ni reformar. És hora de fer el
traspàs de Rodalies íntegra a Ferrocarrils de la Generalitat, en comptes d’una
empresa mixta que segueix depenent de RENFE i de l’estat. Fer una sola empresa
pública (FGC), amb totes les garanties pel personal treballador i maquinistes. I
el que cal és cessar la monarquia.
Ens cal mobilització, ens cal eficiència i control per
part dels sindicats i altres organismes de la classe treballadora, com els
veïnals i d’usuaris. El 7 de febrer a la tarda es prepara una gran manifestació
contra l’abandó ferroviari, impulsada per plataformes com la de Promoció del
Transport Públic, Dignitat a les Vies, Defensem el tren de l’Empordà, Usuaris
del transport públic del Baix Llobregat i Perquè no ens Fotin el Tren, que
estan cercant la col·laboració del Sindicat de llogateres; i convé que s’hi impliquin
els sindicats declasse, com CCOO que ja
s’hi ha adherit. Per separat l’ANC ha convocat una gran mobilització de país
(12h) contra el deteriorament dels serveis més bàsics i fonamentals: transports,
infraestructures, sanitat, i educació.
Palestina
A Davos els EEUU han presentat el futur Ressort Gaza de
turisme de luxe, on el protectorat neocolonial de Trump i Netanyahu preveu fer
negoci sobre les tombes de les víctimes del genocidi perpetrat per Israel. Dissabte,
31 de gener, es convoca la manifestació Embargament d’armes, Ja! Ruptura
total de relacions. Llibertat preses palestines, a 12 h al Passeig de
Gràcia, Barcelona.
Rojava: Trenes revolucionàries
Kobane s’està defensant aferrissadament contra les
milícies sirianes, turques i de l’Isis. Les milicianes fent-se la trena en
filera simbolitzen la seva disposició a la lluita. Solidaritat per un Kurdistan
lliure!
Minneapolis, Minnessota
El poble nord-americà s’ha revoltat amb la vaga general
de Minneapolis, i a les imponents mobilitzacions a altres setanta-dues ciutats,
contra el terror de la milícia de Trump. En els barris, les comunitats d’immigrants,
les blanques, les originàries índies i les afro-americanes, incloent les milícies
dels Black Panthers, s’han unit en organismes de suport mutu i d’autodefensa.
En el cor del poder financer i tecnològic imperialista emergeixen moviment, organització
consciència amb ressons de llibertat i revolució.
Nova Web
L’Aurora
El proper 5
de febrer serà a la xarxa la nova web de la nostra organització. Una eina més,
però molt important, per conèixer, reflexionar i ser més eficaços en la lluita.
Unir la nostra classe i contribuir a construir la seva organització
revolucionària són les tasques més urgents. Esteu atentes!
A Sentmenat es repeteix el que sembla un patró. Els
feixistes, en aquest cas els de Nexo Nacional, convoquen un acte, tot seguit el
jovent antifeixista es mobilitza per denunciar i foragitar-los, la policia
també hi fa acte de presència, però els Mossos, en comptes de protegir el
jovent que increpa i vol fer fora els ultradretants, ataquen i reprimeixen
acarnissadament la joventut democràtica, republicana i la revolucionària.
Les diferents faccions de l’extrema dreta provoquen, i
fan demostracions de força per atreure adeptes. Com que no són benvingudes per
la majoria de la gent i del jovent resulta que compten amb la protecció de les
forces de l’ordre, els Mossos de la Generalitat, amb l’argument de la llibertat
d’expressió.
La repressió de la joventut antifeixista és política de
dretes feta des d’una Generalitat del PSC i d’un govern estatal de coalició de
les esquerres oficials, PSOE y Sumar; Com ho és la limitació de drets i
llibertats per part de la llei mordassa i la llei d’estrangeria.
La crisis del govern s’agreuja amb aquestes actuacions
policials. El desinterès creix entre la població treballadora i sobretot en la
gent jove. Els incompliments polítics -–derogació llei mordassa, llei
d’estrangeria, habitatge-- obren les portes a la reacció involucionista del PP
y Vox, promoguda per l’estat monàrquic.
No pot atorgar-se cap confiança a l’estat ni a la
judicatura, és des dels carrers, barris i fàbriques que cal defensar condicions
de vida, drets i llibertats, i avançar en la construcció d’aliances socials i republicanes
que frenin les polítiques i governs de dretes.
La mobilització del jovent per barrar el pas als escamots
de la ultradreta és una espurna potent d’acció unitària i revolucionària.
Aquesta experiència de lluita, com la de l’habitatge i la de solidaritat amb
Palestina, entre d’altres, és la que pot fonamentar una alternativa d’esquerres,
republicana, obrera i revolucionària, al règim monàrquic.
Veneçuela lliure de l’agressió nord-americana
L’espoli del petroli, gas i recursos naturals es desplega
a la vista de tothom amb el règim neocolonial que imposa Trump. La lluita de
solidaritat internacional amb Veneçuela és un ferment de l’alçament contra el
domini i la destrucció imperialista arreu. Dissabte, 17 de gener, manifestació Prou
Agressions imperialistes a Veneçuela, ni enlloc, a 17 h a Jardinets de
Gràcia, Barcelona.
Els bons desitjos per al 2016 s’han cobert de plom amb
l’agressió militar dels EEUU contra Veneçuela, on han temut la reacció dels Colectivos
i les masses populars. L’imperialisme nord-americà s’orienta cap a la imposició
d’un règim de sotmetiment neocolonial comptant amb l’acceptació del sector més
conservador del propi xavisme. La mobilització a multitud de països,
fins i tot a Nova York, al propi cor del poder depredador, ha donat resposta a
l’agressió i en defensa de la sobirania del poble veneçolà.
Trump amenaça tothom: pobles que considera vassalls
naturals, els enemics
del segle anterior, i els seus antics aliats de la II
Guerra Mundial. El poder militar nord-americà desencadena agressions
econòmiques i guerres que resulten greument perjudicials per al món, per als
països directament afectats, i també per als propis Estats Units.
La incertesa i la fragilitat que enfosqueixen les
perspectives de l’economia mundial empitjoren amb l’atac de Trump, que consolida
el patró seguit per Putin amb la invasió de Rússia a Ucraïna, i el genocidi i destrucció
de Gaza per part de Netanyahu. El segrest del president Maduro és un punt
d’inflexió en la transició cap un nou
escenari internacional de poder, on les
grans multinacionals i els principals estats imperialistes augmenten els
nivells de confrontació i de militarisme,
sense poder mesurar-ne les conseqüències. Els amos del món ja no poden mantenir
la competència econòmica aferrissada dins dels paràmetres de la seva pròpia
democràcia i del seu ordre internacional.
Si la invasió de Rússia a Ucraïna ha afectat el nivell de
vida i la seguretat de tota Europa, i l’economia mundial, i si a Afganistan i a
Iraq les intervencions i guerres han resultat un fiasco. Veneçuela pot ser més
que una pedreta dins les botes dels marines. Ni les grans petroleres han
mostrat entusiasme, ni veuen segur el gran negoci que promet Trump.
La persistent mobilització internacional a favor de
Palestina ofereix un exemple per la mobilització en solidaritat amb Veneçuela. Són
ferments de revolució sobre els quals reorganitzar l’esquerra com a força
política internacional.
L’esquerra obrera i revolucionària ha de saber veure en aquestes
crisis l’ocasió per forjar aliances, assolir la unitat de la mobilització entre
les classes treballadores i els pobles oprimits, i reviure les perspectives
revolucionàries per un món socialista lliure. Fora les urpes imperialistes de
Veneçuela!
El desnonament de
400 persones del B9 de Badalona el 17 de desembre, per part de l’alcalde del
PP, García Albiol, és un punt d’inflexió en les polítiques xenòfobes, que mostra sense complexes la seva cara més bàrbara,
dividint i enfrontant una població treballadora amb els seus germans nouvinguts.
La pervivència de la Llei d’estrangeria, l’especulació en l’habitatge, i el
treball precari conformen una triada que enfosqueix el segon quart de segle que
enceta aquest 2026.
Albiol pot
incomplir la llei al no empadronar la població migrant, pot negar l’aixopluc
alternatiu que especificava la jutgessa a l’ordre de desnonament, pot atiar la
mobilització reaccionària contra els ‘negres assassins’, i incentivar
les amenaces de cremar gent, com cridaven els grups que boicotejaven la
solidaritat veïnal i l’ajut humanitari.
L’alcalde ho fa amb
total impunitat. L’estat el protegeix. Els governs autonòmics i estatal acaten
i no s’atreveixen a mobilitzar. La Llei d’estrangeria, que s’havia de derogar
segons els compromisos dels pactes de govern del PSOE, discrimina i
criminalitza les persones migrants, obligades a malviure, a treballs precaris,
amb sous i condicions laborals miserables, i desposseïdes dels drets de
ciutadans elementals.
La Generalitat de
Salvador Illa, del PSC, va oferir certs mitjans que no es varen poder concretar
per l’obstrucció d’Albiol, però el cert és que els autors materials del
desnonament van ser els Mossos d’Esquadra. Hi ha una complicitat de fet, encara
que no sigui desitjada o vingui obligada per la legalitat del règim
constitucional monàrquic.
En el seu discurs, Illa
ha parlat dels valors del Nadal i de la humanitat envers les persones més
desvalgudes, ha repetit promeses per al nou any, però no ha fet propostes
viables per a la crisis de Badalona, ni per combatre el racisme, per resoldre
el problema de l’habitatge, o per defensar drets fonamentals. Els pretesos valors
nadalencs són d’una hipocresia escandalosa. Pau, amor i caritat mentre es
practica l’esclavisme modern i la guerra.
La manca d’habitatge
i els lloguers impossibles són el contra-valor de l’especulació immobiliària,
no contradita per la llei, ni per una política de sol i habitatge públic per
part de la Generalitat i dels municipis. Barra lliure a l’avarícia i
parasitisme dels interessos econòmics, sobretot dels grans tenidors que
incrementen el seu parc d’habitatges, molts buits i destinats al turisme.
Les associacions
veïnals, entitats culturals, ateneus i sindicats han promogut la solidaritat
activa enfront d’una retòrica pública buida sobre la caritat.
Badalona anticipaun possible futur amb governs de la dreta i
la ultradreta. Cal la solidaritat i la mobilització veïnal i de la classe
treballadora, per barrar el pas a les polítiques dretanes, per fer front a les
crisis que provoquen els poders econòmics, per derogar lleis, condicions de
treball i d’habitatge que condemnen a la gent migrant i a les persones més
necessitades i vulnerables.
Calen alternatives com
la renda bàsica, habitatge públic, drets i serveis
universals, treball digne i
salaris que permetin viure. Amb el 2026 arriba el moment de posar els fonaments
d’una estratègia de ruptura amb el règim i de construcció republicana.
”L’actual sistema
financer global actua com un mecanisme que reforça la desigualtat entre països...
(que) no és un fenomen inevitable, sinó una elecció política, el resultat
directe de polítiques, institucions i governança específica”; diuen en les
conclusions de l’Informe sobre la desigualtat Mundial 2026 .
Seguint l’Informe, el 50% més pobre
del món ingressa el 8% i disposa del 2% de la riquesa. En canvi el 10% més ric,
ingressa el 53% i acumula el 75% de la riquesa. Amb més detall, l’1% més
adinerat ingressa el 20% i s’apropia del 37% de la riquesa; el 0,001%
d’hiper-rics (menys de 60.000 multimilionaris) controla ja tres vegades més
riquesa que la meitat de la humanitat.
El flux de la riquesa de les economies
pobres a les riques te un valor aproximat tres vegades superior a l’ajut al desenvolupament
global. La concentració de la “híper-riquesa” s’accelera. “Des de la dècada
de 1990, la riquesa dels multimilionaris i els cent-milionaris ha crescut
aproximadament un 8% anual, la qual cosa representa el doble de la taxa de
creixement experimentada per la meitat més pobre de la població mundial”.
Expressa l’agreujament de les
contradiccions de la globalització neoliberal en la transició a un nou escenari
econòmic i polític. L’Informe proposa mesures per reduir la desigualtat que
amenaça amb fer explotar l’equilibri i el sistema de poders. Són mesures
redistributives, econòmiques, socials i fiscals, dins del marc del mateix
sistema de propietat privada capitalista. De fet, s’ha de lluitar i es poden aconseguir
reformes diverses, però sempre que no es quedin en mesures per desactivar
l’explosió social, val a dir, per allunyar la revolució de la gent treballadora
i dels pobles.
A l’època del capital financer, de
l’imperialisme i les multinacionals, i dels cinc grans estats que dominen el
món, la redistribució i una fiscalitat equitatives no poden resoldre
l’explotació, la dominació, l’espoli i el parasitisme. Tampoc poden obrir pas a
un capitalisme ‘menys salvatge’, ni a un retorn al feudalisme o a les
comunitats originàries. Això sí que són utopies, miratges penosos.
L’enfocament marxista és diferent:
constata que ‘La humanitat ha reunit els recursos necessaris per a iniciar
una revolució industrial prodigiosa’, com s’esmenta a l’apartat ‘El
socialisme i la globalització’ del llibre ‘Globalització. La dictadura mundial
de 200 empreses’ (A. Van den Eynde, Edicions 1984.1999, 2001). Segueix: ‘La
globalització significa sobretot l’enduriment i el desplegament d’aquestes
contradiccions essencials del capitalisme, objectives i explosives, que ningú
no controla ni ningú pot conciliar, i que són el ressort d’una revolució social...’
.
Van den Eynde planteja
unes perspectives revolucionàries: ‘les portes estan obertes a un socialisme
nou, o, més ben dit, renovat, que torni a cercar en la realitat material de la
nostra època les condicions i els camins per a dur a terme els seus objectius...
abolir la propietat capitalista’.
Les butxaques de les
elits s'omplen amb els beneficis rècord de les empreses de l’Ibex 35. Es preveu
que el 56% dels 65.000 milions de beneficis vagin a dividends. Tanmateix, el IX
Informe Foessa fa al·lusió a la percepció actual d’una catàstrofe “imminent
però impredictible”, i de que “les generacions joves, malgrat estar més
formades, enfronten pitjors perspectives de vida”. La confrontació entre aquest
dos pols és una bomba de rellotgeria.
Els grans capitals s’engreixen amb
l’explotació d’unes classes treballadores en procés de terciarització,
precarització i d’una massa significativa immigrada sense drets; xuclen com
sangoneres les aportacions estatals i dels fons de la UE. Una evolució
econòmica que va bé pels bancs i les empreses més poderoses però amb una
punyent contradicció que presenta un horitzó nebulós, ple de fragilitat i
riscos, de xocs financers, competència i confrontació econòmica sense aturador,
i guerres ben a prop com la d’Ucraïna. Europa no supera els estralls de les
crisis i gran recessió del 2008.
la banca es la que més guanya, però
es cuida d’amagar que aquesta bonança financera ha estat possible gràcies al
rescat de l’estat, la Hisenda pública i els pressupostos generals: 61.500
milions d'euros destinats directament a través del FROB, amb un cost net a fons
perdut d’uns gairebé 25.000 milions d'euros (1.5% - 2.5% del PIB d'aquells
anys).
L’economista Jules Bollain ho resumeix:
En 20 anys, els sous dels executius de l’Ibex han augmentat un 172% i els
beneficis un 154%. En aquest periode la inflació ha estat 53%, en canvi el sou
mitjà només ha augmentat el 50%. La massa salarial va perden progressivament
poder adquisitiu. El 2024 el 10% més ric s’embutxacà 86 de cada 100 euros dels
dividends. Mentre el tipus màxim de l’IRPF sobre els dividends és del 28% (per
més de 300.000€), el de les rendes salarials més altes, en canvi, és del 47%.
Aquesta inequitat estructural és ferment
de resistència i de lluita. La revolució treballadora es cova en aquestes
contradiccions.
Els bons temps per l’Ibex són
conjuntural, la guerra econòmica entre les empreses tecnològiques i les de la
intel·ligència artificial, tant per l’espoli dels recursos necessaris com pel
mercats, ho fa trontollar tot, condueix a xocs financers, és a dir crisis que fan
vulnerables la concentració creixent dels capitals, les multinacionals, i els
estats imperialistes.
La supeditació i manca de drets de
la immigració, l’avenç de la consciència i conquestes de les dones, malgrat persistir
les discriminacions i la violència masclista, les condicions laborals, el
deteriorament en educació i en salut, la crisi d’habitatge, composen el còctel
explosiu que aboquen al xoc social i polític.
Les elits alimenten la dreta i
ultradreta com un recurs àlgid per enfrontar-se a la població treballadora i
sostenir privilegis i dividends. El desencís i la frustració per les polítiques
governamentals, que no resolen les necessitats majoritàries, ni de les minories
més afectades, aboquen a una part significativa de la població a l’abstenció
política o a convertir-se en pions de la ultradreta.
Resoldre les greus contradiccions
del sistema i els efectes de la crisi, vol dir mobilització per denunciar,
limitar i acabar amb els privilegis de les elits, per aconseguir mesures
polítiques que s’adrecin a cobrir les necessitats més vitals de la població,
per barrar el pas a la involució. Les mobilitzacions estudiantils contra els
feixistes són un bon exemple, com ho és la potent mobilització del poble
valencià contra el govern de Mazón, i com ho ha estat l’última vaga del metall
de Barcelona.
Suport a Ucraïna
La XESU – Xarxa Europea de suport a
Ucraïna, fa una crida: Bèlgica: atureu el sabotatge a Ucraïna!... Nosaltres, en solidaritat amb el poble
ucraïnès, amb la comunitat ucraïnesa i persones solidàries de Bèlgica que es
manifesten aquest 12 de desembre, també exigim que el govern belga aturi la
seva oposició a l'ús en benefici d'Ucraïna dels actius russos bloquejats a
EuroClear a Brussel·les. Aquests fons s'han d'utilitzar íntegrament per
contribuir a la defensa i reconstrucció d'Ucraïna! Doneu els fons russos d’EuroClear
a Ucraïna, ja!
Aquest Divendresjous 12
concentració i performance davant el Consolat de Bèlgica a les 11,00 h: Gran
Via de les Corts Catalanes, 680.
Pujol és un lladre
confés, que s’ha aprofitat de ser president, igual que el 20 % dels seus
consellers i part de la burgesia catalana. Tanmateix, el judici al clan Pujol
no va de fer net amb la corrupció, el frau i la impunitat a les autonomies i l’estat,
sinó d’aprofitar-ho per condemnar, junt amb el pujolisme,l’autogovern de la Generalitat, i crucificar
les aspiracions catalanes a l’emancipació nacional.
A la judicatura i a l’estat
espanyol no els treu el son ni la corrupció, ni el frau, ni el conservadorisme
burgès si no és el català; tampoc la ultradreta involucionista que promou la
conculcació de drets i limita les llibertats democràtiques allà on governa. En
tot moment ho palpem al propi estat, en el rei emèrit, en el seu cap fins no fa
gaire, a l’autonomia de la Comunitat de Madrid, a la de Galicia, d’Andalusia i del
País Valencià, a les altres governades pel PP. La corrupció i el frau a fiscal,
l’economia submergida, l’extorsió a la població immigrada sense drets, és
consubstancial als cacics moderns i l’estat monàrquic.
El que provoca malsons, el que
veritablement importa al nacionalisme espanyol unionista i als seus tribunals i
alts jutges, és combatre i extirpar el catalanisme; sobretot el rupturista
republicà i el de la població treballadora. Per això, per torpedinar la
rebel·lió independentista, el 2014 es destapà aquesta corrupció.
La supervivència de l’estat, de la
monarquia i del règim neofranquista, la veuen indissolublement relacionada amb
la submissió i negació de la nació catalana. El seu objectiu essencial va destinat
a esmicolar qualsevulla perspectiva d’independència, d’estat propi i de
república. Van a impedir per tots els mitjans la possibilitat de sobirania i
lliure decisió a través d’un referèndum efectiu. Somien amb esborrar els fets
d’octubre –referèndum victoriós de l’1 i la vaga general de país del 3—. No
ho aconseguiran per la resiliència del poble i la sevaperseverança en la lluita per alliberar-se de
la submissió.
Per fer net a Catalunya ens cal
també un canvi radical a l’estat. Que caigui tot el pes de la llei per
corrupció, frau i impunitat sobre Jordi Pujol (president de la Generalitat des
de 1980 a 2003) i els seus fills, els pròcers catalans dels negocis i l’extinta
CiU, com també a els implicats en les trames del PSC. Que sigui exemplar, i que
s’apliquin igual criteri i mesura a la corrupció del PP en totes les
autonomies, així com al frau fiscal dels grans adinerats, de les empreses
poderoses i dels bancs. No és pas això el que volen.
Pujol ha representat el lideratge
burgès del catalanisme conservador, ha marcat la política de l’autonomia
catalana de la Generalitat, l’avenç en l’autogovern, en l’ús de la llengua
catalana abans prohibida en l’educació, i certa flexibilitat en matèria de
llibertats en un marc de subordinació nacional. Alhora va pactar amb el
franquista Suárez (UCD) i la monarquia de Juan Carlos I, i va conviure alternativament
amb el PSOE i el PP, donant-los suport parlamentari. Així va fer país posant el
peix al cove... de les elits.
Aquest judici que vol passar
comptes amb el pujolisme de l’autogovern, tot i ser el de l’autonomia
monàrquica, no tractarà del Pujol que va canviar el rumb de l’Assemblea de
Catalunya que defensava la ‘Llibertat, l’Amnistia i el Dret a
l’autodeterminació’, al substituir aquesta última per ‘Estatut d’Autonomia’.
L’operació Tarradellas de Suárez, l’ex -secretari del Movimiento Nacional
franquista, que subordinava la Generalitat a la monarquia, va culminar en el
traspàs de la presidència de Tarradellas a Pujol. Els dos presidents van ser
decisius en els pactes amb els franquistes, els banquers i la consolidació del
règim monàrquic contra tota vel·leïtat d'assolir l'autodeterminació i la
república i ambdós van tenir un suport inapreciable en el PSUC i l’eurocomunista
Santiago Carrillo, que van adoptar la bandera monàrquica i la reconciliació.
La revolta catalana per la
independència, la sobirania i l’autodeterminació entre 2010 i el pic del
referèndum de l’1 d’octubre i del 3 O de 2017, va desbancar l’autonomisme
pujolista i el sobiranisme submís, ni republicà ni independentista, de Mas i la
Casa gran del catalanisme.
L’independentisme –el conservador,
el d’esquerres sobiranista i el revolucionari-- va assumir la proposta de ruptura
republicana per l’estat propi com la manera d’abastar el suport de la majoria
de la població i satisfer les seves necessitats, socials i polítiques,.
Aquest repte resta
pendent. Serà la fita del proper embat. No es va poder fer efectiva la decisió
sobirana i ara cal metabolitzar-ne les lliçons i establir les aliances adients
a Catalunya i a l’estat.
Els preparatius de
guerra continuen, pas a pas. La setmana passada, el discurs del cap de l’estat
major francès en una assemblea dels alcaldes de tot el país va sacsejar França.
Va parlar de la imminència de la guerra -a l’horitzó de 2030 va precisar- i de
la necessitat de preparar la població. Per sacrificar els seus fills, va
arribar a dir. En termes directament pràctics, va cridar els batlles a animar
el jovent a inscriure’s al servei militar voluntari que el govern Macron vol
restaurar.
França emprèn el mateix camí cap a
la guerra que Alemanya, que, en termes relatius, potser és qui l'encapçala,
multiplicant el seu pressupost militar. Però el moviment és general, visible en
els pressupostos, en el discurs belicista dels Estats Units, en l’exhibició de
força de Xina, en les guerres de Rússia i Israel contra Ucraïna i Palestina...
Cal buscar les raons d’aquest
moviment cap a la guerra en la ferotge competència entre els capitals
imperialistes. Necessiten nodrir la fam de beneficis dels estratosfèrics
capitals acumulats en els darrers decennis. Les guerres comercials que estan
liquidant l’ordre mundial de la globalització aboquen a l'enfrontament militar.
El progrés de les forces polítiques
autoritàries o directament feixistes l’alimentala marxa cap a la guerra. Necessiten disciplinar els pobles, sotmetre
per la por les classes treballadores, atiar la divisió i mobilitzar en defensa
de les pàtries suposadament amenaçades, i els grans capitalistes engreixen cada
cop més aquestes polítiques amb els seus diners i els seus mitjans.
No volem aquestes guerres
imperialistes. Fem bé en oposar la nostra resistència als plans imperialistes
de rearmament. I hem de reforçar la consciència de que només acabant amb el
poder dels capitalistes, només amb el progrés del socialisme, podrem acabar amb
la guerra. No és fàcil, però és el que cal.
En el camí tenim lluites
immediates, pràctiques, que podem portar endavant. Hi ha pobles que lluiten
aferrissadament contra les intervencions militars imperialistes que malden per
sotmetre’ls. Ho fan a Ucraïna i ho fan a Palestina. Cal sumar la nostra lluita
solidària a la d'aquests pobles.Aquest
moviment internacional solidari, com el que s'ha aixecat entre tots amb
Palestina, és el que ens uneix contra els imperialistes i posa obstacles a la
marxa del capitalisme i els seus governs cap a la guerra.
Novament aquest
dissabte hi hauran manifestacions a moltes ciutats en solidaritat amb
Palestina, per l’embargament total d’armes a Israel i per la fi de tota relació
amb l’estat sionista. La lluita continua. A Barcelona, a les 12h des del Parc
Joan Miró. Som-hi.
La Memòria recent
La Fundació Andreu Nin presenta el
llibre ‘La memoria reciente: lucha antifranquista y memoria democrática’.
És un recull de 31 entrevistes a persones lluitadores que lluny de la nostàlgia
consideren que no oblidar vol dir aprendre de les lliçons revolucionàries per
oferir-les a les generacions que amb convicció i entusiasme, reprenen el
compromís revolucionari per la ruptura republicana, el socialisme i un món
comunista.
Nina Parrón Mate finalitza la seva entrevista
dient: “De l’activisme no te’n jubiles fins que no et mors”; Àngels
Tomàs Gonzalo (administrativa, L’Aurora), explica: “Tota la meva vida l'he
dedicat a l'activitat política i activisme de tota mena... Sempre em va
interessar poder mantenir-me pel meu compte, perquè l'única cosa que dona
independència a les dones és un salari, i això ho penso des dels 14 anys”;
Martín Pretel Garrido (torner, L’Aurora): “vaig començar a militar en el trotskisme
per un company de la fàbrica... (sento) una satisfacció enorme per tot el que
he ajudat en la lluita i en la consciència obrera. Vaig aprendre i vaig prendre
consciència de classe en el trotskisme -–OT, PORE, POR, L'Aurora--, en el
sindicalisme de classe (CCOO) i en la formació en els valors del marxisme”.
Avui dijous 27 de
novembre, a les 19 hores, compartirem aquesta saviesa a l’Ateneu El Poblet, c/
Nàpols 268, Barcelona.
El Dia Internacional de la
Infància, el 20 de novembre, precedeix la mobilització contra la violència
masclista cap a les dones del 25N.
Connectant ambdues lluites, pels
drets de la infància i contra la violència masclista, volem recuperar algunes
idees i reivindicacions sorgides al Fòrum anual contra les violències de
gènere, que en la darrera edició ha portat el lema ‘Infància en risc, violència
masclista silenciada’:
1. que les criatures (nenes i
nens), adolescents i joves, són subjectes polítics i jurídics de drets i
pateixen directament les agressions masclistes i les seves conseqüències.
2. que han de ser escoltades,
respectades i cregudes, mentre mereixen prevenció, protecció i reparació davant
del maltractador.
3. que la violència vicària va
contra les dones, però no és només una violència diferida contra elles sinó que
s’executa directa contra la infància.
4. que hi ha violència
institucional: a) quan la judicatura i els poders públics no respecten
suficientment i escolten poc, o senzillament no escolten les criatures
agredides; b) quan no s’aplica la diligència deguda; c) quan amb subterfugis,
tipus SAP o similars, s’atorga la custodia a l’agressor en nom de la seva
relació familiar; d) quan es revictimitzen els infants amb judicis diferits en
el temps i sessions reiterades; e) quan les excepcions a l’hora d’aplicar la
llei per part de la judicatura provoquen indefensió i anul·len els drets de la
infància a la seva prevenció, protecció i reparació.
5. que l’agressió sexual a la
infància i la pederàstia és una pràctica habitual, silenciada i negada, en el
sí de les famílies i les llars, a les escoles i centres religiosos, als espais
del lleure i de l’esport.
L’escàndol de la DGAIA no és un
fenomen aïllat, sinó estès arreu. Ho hem vist amb les 150 nenes abusades a les
Canàries, les 12 desaparegudes de la tutela pública a Arrecife, Lanzarote, o la
xarxa Epstein de pederàstia per milionaris nord-americans.
Convé una educació que superi la
visió adultocentrista. Els nostres infants, les nostres nenes i nens, les
adolescents i joves necessiten un canvi profund en els serveis socials, perquè
siguin espais de reparació, respecte i cures.
Donem tot el suport a les mares
protectores en defensar les seves filles i fills de l’agressor, sigui el pare,
la parella, l’avi, l’oncle, el germà, el veí o l’educador.
En aquest Dia de la Infància
denunciem la hipocresia existent que nega, amaga o relativitza la violació a la
infància. Exigim mitjans per finalitzar amb aquesta vessant de la violència
masclista.
Comunicat en el Dia Internacional
de la Infància.
Plataforma Unitària contra les
violències de gènere
El dia que va morir Franco tot era
a punt per donar pas a un moviment revolucionari que comencés escombrant el seu
règim feixista. El moviment de vagues obreres, sobre tot a Catalunya, superava
en quantitat tot el que havíem conegut des de la guerra civil, però també en
qualitat, amb reivindicacions polítiques que desafiaven el règim. Un moviment
obrer tan poderós ja era incompatible amb una dictadura basada en la derrota
del poble i la prohibició de l’organització i l’acció independent de la classe
obrera. Les assemblees de fàbrica i els comitès de vaga eren moneda corrent en
cada conflicte, i a la clandestinitat les organitzacions obreres creixien
ies radicalitzaven malgrat la
repressió.
A Catalunya la consciència de
l’opressió nacional també havia guanyat molta força, amb la simpatia evident
del moviment obrer. La gran majoria de la intel·lectualitat manifestava el seu
compromís antifranquista acompanyant la incorporació a la lluita contra la
dictadura de bona part de les classes mitjanes. La constitució de l’anomenada
Assemblea de Catalunya expressava aquesta amplitud social de la lluita. L’altra
pota del règim, la negació dels drets de les nacions ibèriques, també
trontollava.
En els mesos posteriors a la mort
de Franco i durant tot l’any següent ja va ser una autèntica onada
revolucionària la que va recórrer l’estat espanyol. Els conflictes laborals
obriren pas a vagues generals locals o comarcals. Grans manifestacions de masses
s’enfrontaren amb la policia franquista als carrers. L’onze de setembre va
conèixer la primera manifestació multitudinària des de la guerra civil per la
llibertat nacional.
Les classes dominants havien pres
consciència de la impossibilitat de mantenir la dictadura que tan bé els havia
servit durant prop de quaranta anys. I la mort del dictador, desprès de la de
Carrero Blanco, el seu factòtum, va deixar als sectors reformistes del règim
més lliures per tal de maniobrar i mirar de salvar l’essencial, el poder de
l’oligarquia, els negocis capitalistes i el domini de l’Estat espanyol sobre
les nacions al voltant de la monarquia establerta pel dictador.
Però res no estava predeterminat.
Va ser la lluita aferrissada, entre les
diverses classes i al interior de cada
classe, la que ho va determinar, acabant per imposar una mena de “mal menor”
que va deixar tots els problemes importants per resoldre.Tot era a punt, però els partits,
el PSOE i el PCE es van fer enrere. 42 anys desprès, a Catalunya podríem dir
que es va viure una nova revolta prenyada de revolució, una irrupció del poble
amb el convenciment de que la seva lluita podia determinar lliurement el futur.
I altra vegada el que ens va faltar va ser una direcció capaç de conduir-la.
Aquesta continua sent la primera tasca dels revolucionaris.
La xacra de les
agressions sexuals a menors
La pederàstia està considerada una
perversió i és moralment condemnada com acte individual però, malauradament,
resulta profusament practicada i socialment silenciada. L’agressió sexual a
infants i adolescents i joves no és una excepció individual, sinó una vessant
de la violència masclista i de la moral de la cultura de la violació vigent.
L’escàndol de la DGAIA, ens porta a
les herències dels hospicis franquistes regentats per les ordres religioses,
avui en dia secularitzats i públics. La xarxa de cent cinquanta nenes abusades
a Canàries, o les dotze que han desaparegut malgrat la tutela pública a
Arrecife, Lanzarote, ofereix un panorama esfereïdor. La imputació de pederàstia
al Bisbe de Cadis mostra una punta de l’iceberg en la comunitat religiosa
catòlica. La xarxa Epstein de milionaris i magnats com Trump, demostra que el
fenomen de l’abús sexual a nenes adolescents i menors d’edat és més habitual
del que la societat i els poders reconeixen. Les denúncies de les mares
protectores il·lustren les agressions a les criatures per part de pares i
familiars en el si de la llar.
El Dia internacional de la infància
del 20 N precedeix la mobilització contra la violència masclista a les dones
del 25 N. La lluita apunta contra aquesta violència estructural que cal
erradicar de soca-rel.
La manifestació del 25
de novembre té el lema: Teixim resistències. Lliures, vives i rebels contra
les violències masclistes, racistes i colonials. A Barcelona a les 18,30 h
a la Plaça Universitat.
Hi ha molta preocupació
per les polítiques dretanes i l’avenç de les idees reaccionàries de l’ultradreta.
Ara bé, les confrontaríem millor si escoltéssim les propostes que sorgeixen,
com brots verds, de les mobilitzacions de les classes explotades, de les
personesracialitzades, de la joventut
que reclama habitatge assequible, i del moviment feminista per superar la dominació,
la discriminació i la violència masclista.
Val la pena posar en relleu algunes
de les anàlisis sociològiques del IX Informe de la Fundació FOESSA 2025 (Foment
d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada), creada l’any 1965 per Càrites. L’exclusió
social, la pobresa, la precarietat i la desigualtat, s’hi desgranen de forma
crítica, mentre s’hi inclouen propostes relacionades amb els canvis operats en
els últims trenta anys, és a dir, provocats per les crisis i per la dinàmica
certs canvis estructurals de l’etapa de la globalització neoliberal.
Que ningú esperi una anàlisi
marxista ni unes propostes revolucionaries de fons, però a canvi hi trobarà una
documentada exposició dels conceptes de moltes de les veus autoritzades del
pensament actual, i una virtut valuosa: posa el dit a la nafra, sobretot en les
conseqüències socials.
FOESSA exposa que “aquest IX
Informe surt a la llum en un context de brutalització en el que imperen
l’economia que mata i la cultura del descarti”. Mentre afegeixen que cada
Informe “ens ofereix arguments suficient per a concloure que el model
present no funciona”. Així és com fent esment a la percepció actual d’una
catàstrofe imminent però impredictble, es fan ressò de la tesis de Benjamin de que
la veritable catàstrofe rau en la simple continuïtat del present. I n’expliciten
la conseqüència: “la perpetuació de l’estat actual condueix inevitablement a
un col·lapse”.
L’Informe apunta els tres grans
vectors que han impulsat en aquest últims anys la transformació del país, que són;
“primer la immigració, segon la participació social de les dones, i tercer
la digitalització i la generalització de la telefonia mòbil”. Una evolució
on les generacions joves, malgrat estar més formades, enfrontant pitjors
perspectives de vida.
Ressalta que, tot i certes passes
positives, com l’increment del salari mínim, la reducció de la temporalitat, i
algunes prestacions socials, s’està lluny d’acostar-se als nivells dels països
europeus avançats. I és una realitat que la exclusió social severa afecta encara
a més de 4,3 milions de persones, un 52% més que el 2007.
Afirma que “el principal fre a
la integració ha estat l’exclusió residencial: l’ accés a un habitatge digne
s’ha convertit en una emergència social”. Això es reflecteix en que a “2025,
els principals problemes que preocupen a la ciutadania són l’habitatge, l’ocupació
i la situació econòmica”.
Resulta interessant la constatació
de que“s’ha trencat el vincle entre
creixement econòmic i creació d’ocupació (al menys decent)”. Ho aclareix encara
més explicant que en el capitalisme financer del segle XXI la generació de
riquesa ha deixat de traduir-se automàticament en més i millor ocupació. El
corol·lari n’és que l’ocupació ja no
garanteix, per sí mateixa, condicions de vida dignes, degut a l’extensió de la
precarietat, la temporalitat y els baixos salaris
També es significatiu que es faci
referència al ‘punt d’inflexió’, que marca el moment en que una situació
estable es torna repentinament inestable i es transforma en quelcom radicalment
diferent. És a dir, la possibilitat de que petites alteracions acumulatives
desencadenin un desequilibri irreversible. A voltes, aquests punts d’inflexió
passen desapercebuts perquè l’estabilitat aparent dona la falsa impressió de
que tot continuarà igual.
La desafecció política
de la joventut i de bona part de la població, la que treballa, l’exclosa social
o legalment, s’ha de tractar amb una lluita ferma contra les polítiques que
afavoreixen la minoria que acapara el poder dels diners, les discriminacions
socials, l’arbitrarietat judicial i la corrupció. Si el model capitalista no
funciona ens cal una revolució treballadora que obri les comportes al model
socialista.
