31/3/15

CDC i ERC signen un Full de ruta excloent l'esquerra treballadora sobiranista, federalista i independentista


La pressió de les eleccions municipals està obligant a totes les forces polítiques a mostrar les seves cartes, escenaris o fulls de ruta amb les perspectives per Municipis i Catalunya.
Planeja inequívoca la posició sobre la sobirania, la independència i la República catalana.
En aquest context el procés per la sobirania de Catalunya fa una nova giragonsa amb l'acord entre CDC i ERC, amb el suport i signatura de l'ANC, AMI i Òmnium.
Es progressa o retrocedeix? És viu o és mort? És útil la sobirania i la independència per a la població treballadora o és quelcom aliè al factor social? És parcial o unitari?
Les presses són males conselleres. Sobretot quan qui s'emporta el gat a l'aigua és el president Mas. És el president del govern de les retallades i dels pressupostos que fan anar enrere els serveis, els drets, el treball i el nivell de vida de la ciutadania d'aquest país. ERC li segueix el pas a CDC. Oriol Junqueras preveu alliberar-se de Mas i CDC en el cas d'aconseguir més vots o escons a les municipals del 24 Mg i a les autonòmiques anticipades del 27 S. 
Els fets poden donar peu a diverses interpretacions.
L'anhel i clam de sobirania i independència de la població catalana és ben viu.
El mateix fet que el president Mas i CDC es vegin obligades a basar-se en el Comunicat de la Taula de forces polítiques (13.03.2015) és prou eloqüent i rellevant. Es nota la pressió i força d'un poble que fa camí cap a la sobirania. Quedar-se enfora del moviment sobiranista és un error cabdal. Així com la necessitat, per ampliar el suport sobiranista, d'introduir les perspectives constituents de la ciutadania i de República catalana, sobre la regeneració democràtica i contra la corrupció, expressar-se per la recuperació de l'estat social, el reconeixement vers que l'eix nacional i social són indestriables, amb un referèndum final sobre la nova Constitució, amb l'esment a mantenir una actitud expectant respecte l'alternativa d'un referèndum vinculant per part de l'Estat espanyol sobre la independència de Catalunya.
Aquest nou Full de Ruta de CDC i ERC és totalment oposat en continguts socials a les polítiques aplicades pel govern Mas de CiU, com els Pressupostos avalats per ERC.
Josep Ferrer i Llop.
La mobilització popular des de l'ANC, junt els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, ens donaran les claus per establir si estem davant un paper mullat o s'esdevindrà un tomb radical de gairebé 180° a la política governamental.
CDC arrastrarà a ERC en la davallada convergent, ERC salvarà i blanquejarà a CDC, o ERC aconseguirà alçar el vol evitant el llast de CiU?
Som davant una situació a on la pugna per l'hegemonia política i institucional de les esquerres es demora. ERC i les esquerres encara eludeixen per un motiu o altra les seves responsabilitats al respecte.
La senyera catalana, amb tot el sentiment popular que pot representar de llibertat, sobirania, independència i ruptura amb l'estat central, passa de ser hegemonitzada per la representació política de la classe dominant catalana amb CiU a esdevenir compartida amb ERC, en tant que representació política de les classes mitges i de professionals i creixents sectors populars que volen un estat o una República catalana, separada de l'Estat del Regne d'Espanya.
És la manera que han trobat per obrir una sortida a l'atzucac on estava el procés sobiranista després del 9 N 2014. Però sense el conjunt de forces polítiques per la sobirania i el dret a decidir, i sense el suport social i sindical aquest lideratge resulta coix i poc consistent.
Es poden proclamar plebiscitàries, fer declaracions d'independència, inclòs la república catalana, però el què es necessita és un suport ciutadà i social suficient ampli per concretar i consolidar una nova situació constituent.
El preacord del 30 de març entre CDC i ERC és un bloc nacional, entre la dreta i l'esquerra, ben fràgil per dos elements. Per la contradicció entre unes polítiques econòmiques i socials populars que beneficiïn al conjunt de la població, i perquè exclou conscientment a les components socials i sindicals organitzades de la població treballadora de Catalunya.
L'especulació sobre els futurs escons poden ser un miratge que porti a repetir de males maneres les frustrades repúbliques catalanes de Macià i Companys.
Invertint la dita popular, el Full de ruta de CDC-ERC no aguanta només que els telediaris!
CDC i ERC exclouen a EUiA, a la CUP i al MES, es vulgui o no també a ICV.
Francesc Matas Salla i JJ Nuet.
Durant aquest camí d'ençà 2010, els segments que representen més directament a la població treballadora organitzada sindical i políticament, primer s'han ampliat i sumat, però després el 9 N 2014 també s'han anat excloent del procés de sobirania i independència. Primer el PSC, ara cap al final ICV, EUiA va demanar ajornar la Taula de partits i la signatura del full de ruta a després de les municipals. La neutralitat dels Sindicats palesa una extrema dificultat en el compromís del factor social en incloure's en la mobilització per la llibertat democràtica nacional sobirana catalana.
L'acord actual entre CDC i ERC te la virtut maldestre de carregar-se la taula de partits i un consens democràtic sobiranista inclusiu dels segments polítics sobirans i federalistes alhora.
La propaganda mediàtica pot fer valer que hi ha un acord unitari. No discutiré aquestes unitats divisionistes, però els defensors de no rebaixar plantejaments per la independència, ara es trobaran en que el que disminueix és el suport del bloc o front o entesa democràtica que sustenta la sobirania i la independència.
A la Declaració de Sobirania del Parlament del 23 de gener de 2013, varen adoptar-la CiU (per tant CDC i UCD), ERC, ICV-EUiA, part PSC (5) i part CUP.
La Taula de partits (juny 2015 - 27 març 2015) impulsada per l'ANC, Òmnium i AMI, va comptar amb CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, CUP i últimament MES. Avancem no hi ha estat perquè no se l'ha acceptat al no disposar de diputats. Després del 9 de novembre de 2014 es va retirar ICV, la CUP va meditar el seu full de Ruta tot dient que no es retirava sinó que s'hi incorporaria i faria per manera de signar.
El Comunicat de la Taula de partits (13 de març de 2015), hi van formar part CDC, ERC, EUiA, MES, amb ANC, Òmnium i AMI. La CUP encara estava elaborant el seu Full de ruta, ICV ja s'havia retirat, també UDC.
L'actual preacord de Full de ruta és entre CDC i ERC, junt amb ANC, AMI i Òmnium.
L'anunci de la voluntat política d'incorporar a tots els partits sobiranistes, si més no els que varen signar la Declaració de sobirania, es contradiu amb l'exclusió de fet amb el que s'ha concretat i signat el Full de CDC i ERC.
Si realment es vol incorporar a EUiA, ICV, els Sindicats, a la CUP, s'ha d'estar disposats a treballar per estructurar i constituir una sobirania inclusiva. EUiA ho planteja en la seva estratègia com l'aliança entre federalistes, sobiranistes i independentistes.
Cert que EUiA i aquestes forces han de tenir en compte la voluntat mobilitzada popular per la Independència. Això vol dir formar part de la mobilització per la sobirania, assegurar els continguts socials mínims per una majoria ciutadana, concretar mesures democràtiques, inclòs referèndum, per que una part treballadora imprescindible aporti la seva força i convicció en la ruptura democràtica tot fent legalitat catalana.
Tanmateix la realitat de que l'aliança sobiranista ha minvat, no deixa de ser molt preocupant pel futur de Catalunya. Això no pot ser excusa per fer ulls clucs a que les forces treballadores que pretenen no formar-ne part, estan sofrint una sangria en la seva base social i electoral molt més elevada.
Oposar el dret a decidir i un referèndum, o l'exigència de formar part dins la República o l'Estat espanyol, al moviment sobiranista és excloure's i permetre el lideratge de la dreta catalana.
El poble català no sembla pas disposat a frenar la lluita empresa per constituir-se sobiranament, tot separant-se de l'Estat del Regne d'Espanya.
FMS amb XM Beiras, d'Anova.
Un front català sòlid enfront de l'estat necessita de l'aliança entre independentistes, sobiranistes i federalistes, liderada per les esquerres, en comptes de dividir en blocs i considerar unitari l'espai liderat per la dreta.
Les diferències més visibles entre aquest Full de ruta restringit i el Comunicat de la Taula de partits, són el qualificar les eleccions del 27 de setembre com a plebiscitàries substitutives del Referèndum d'autodeterminació que, és cert, l'Estat espanyol prohibeix i impedeix que es faci.
La segona diferència és que hi ha la il·lusió que amb declaracions i cops d'efecte unitaris, entre CDC i ERC, es pot construir legalitat catalana constituent, pactada o oposada i contraposada a la legalitat espanyola de la Constitució de 1978.
CDC opta per absorbir i presentar com seus continguts d'Estat social i de constitució de República catalana. Ara bé això li passarà factura tard o d'hora. No pot anar gaire més lluny de les declaracions i proclames. Si seguís així aviat hauria de renunciar a representar els interessos minoritaris que imposen els grans propietaris i poders econòmics catalans, ben disciplinats amb les imposicions neoliberals retalladores i privatitzadores de la Troika.
Hi ha encara l'assumpte subjacent de quin govern, per tant amb quina política, a més del mandat democràtic, s'encarrega de mobilitzar i liderar aquest poble a la ruptura constituent.
Al Sopar de L'Aurora (POR).
Un govern per un procés constituent, la independència i la República catalana és inviable amb les polítiques i pressupostos de CiU. Un govern constituent ha de girar cap a les esquerres i els sindicats.
En política funciona la teoria vectorial on hi ha sumes que resten i divideixen. Ens encaminem a una parodia del 9 N. On els fets desmenteixen les proclames grandiloqüents.
Construir un país amb una Generalitat lliure, sobirana, social, amb independència, neta i de república catalana necessita d'unes politiques econòmiques i socials, i unes forces polítiques inclusives en les seves propostes i perspectives.


Francesc Matas Salla i Josep Ferrer Llop
Reprodueim el document esmentat (CDC-ERC):

Full de ruta unitari del procés sobiranista  català.

Aquest full de ruta pretén aplegar les organitzacions sobiranistes  que comparteixen l’objectiu que Catalunya iniciï un procés de transició democràtica perquè esdevingui un estat independent si així ho vol la majoria de la ciutadania.

A. Eleccions plebiscitaries

Les eleccions del 27 de setembre, que tindran caràcter plebiscitari, serviran com a mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític substituint el referèndum que es va impedir realitzar. D'aquesta manera el resultat serà de lectura fàcil i inequívoca per a tothom, dins i fora de Catalunya, i en permetrà l'exercici del mandat corresponent.

Els programes de les candidatures sobiranistes han de deixar clar, com a punt primer i destacat, que votar-les suposa un pronunciament  favorable a la  independència de Catalunya.

L'eix nacional i social són indestriables; per tant, cal fer una aposta decidida per a la recuperació de l’estat social, especialment en educació, sanitat i pensions, com a drets socials i serveis públics essencials.

És imprescindible expressar una voluntat inequívoca de regeneració democràtica, transparència, retiment de comptes, participació ciutadana i lluita contra la corrupció.

B. Desenvolupament del procés

Elaboració d’un projecte de text constitucional en el termini aproximat de 10 mesos, mitjançant un mecanisme participatiu que permeti aplegar més voluntats al projecte a través d’un procés constituent obert en què hi tinguin participació directa els ciutadans (Convenció Constitucional Catalana) i supeditat a un referèndum posterior.

Creació i posada en funcionament de les estructures necessàries del nou estat: hisenda pròpia, seguretat social, transitorietat legal, acció exterior, transició d’infraestructures estratègiques, serveis socials i de salut, proveïment energètic, seguretat...

Exercici dels actes de sobirania necessaris per a construir el nou país.

Recollint el mandat de les eleccions, declaració sobiranista inicial, com a anunci i inici del procés cap a la proclamació del nou Estat, o República catalana, segons els terminis i condicions explicitats en aquest full de ruta. El procés de transició democràtica no quedaria en cap cas supeditat a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d’aquesta declaració.

El procés de transició nacional cap a la proclamació d'un nou estat o República catalana, que s'iniciarà amb les eleccions del 27 de setembre, culminarà en un període màxim de 18 mesos.

C. Relacions institucionals

Inici de negociacions amb l’Estat espanyol de les noves condicions: repartiment d’actius i passius, relacions entre els nous estats.

Obertura de negociacions amb les instàncies internacionals per al reconeixement  i admissió del nou estat.

Mantenir una actitud expectant respecte l'alternativa d'un referèndum vinculant per part de l'Estat espanyol sobre la independència de Catalunya.

D. Culminació del procés

Al final d'aquest procés se celebrarà un referèndum vinculant sobre el text constitucional que culminarà l’exercici del mandat democràtic a favor de la constitució del nou Estat català. El resultat positiu d'aquest referèndum permetrà la proclamació de la independència.

Elecció del nou Parlament ja en el nou marc constitucional.

A partir d’aquest moment, negociar les noves formes de relació amb l’Estat espanyol i la Unió Europea.

Barcelona, 30 de març de 2015

Convergència Democràtica de Catalunya - Reagrupament Independentista, Josep Rull i Andreu, Rut Carandell i Rieradevall. Esquerra Republicana de Catalunya, Marta Rovira i Vergés. Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell i Lluís. Associació de Municipis per la Independència, Josep Maria Roigé i Rafel, Josep Andreu i Domingo. Òmnium Cultural, Muriel Casals i Couturier.

***

Nuet lamenta que CDC i ERC “empetiteixen” el procés per al dret a decidir pels seus interessos electorals: http://www.euia.cat/pagina.php?idp=9766




Elecciones y movilizaciones para un cambio político y social


La aspiración a un cambio de las políticas por vía electoral e institucional determina las movilizaciones y a quienes no se movilizan, incluida la abstención.
La proximidad del aniversario del 14 de abril municipal republicano de 1931, sustenta esta perspectiva. Hay que apuntar que hace 84 años el cambio de régimen de la Monarquía a la República abrió el proceso revolucionario español y catalán.

Hoy en día lo que está en cuestión es la capacidad de las distintas representaciones de la izquierda popular, trabajadora, obrera y nacional consiguen confluir y reunir las fuerzas necesarias para derrotar una poderosa derecha que estructura una Europa de la UE contra sus pueblos y ciudadanía. El beneficio del capital es una razón más poderosa que millones de personas sin unidad política.

En la Carta de La Aurora se trata esa relación.
Elecciones y movilizaciones. Se están reuniendo muchas de las condiciones necesarias para un cambio político y social: la crisis que mantiene en el paro y la miseria a una parte importante de la población; la crisis política del régimen bipartidista; la corrupción que afecta a la mayoría de las instituciones del Estado; la exigencia de los derechos nacionales en Catalunya y Euskadi... pero por sí mismas las condiciones de cambio, de ruptura, no lo aseguran, se necesita del empuje de la gente para lograrlo. Las necesidades sociales, las reivindicaciones, las propuestas políticas y las movilizaciones miran hacia las elecciones para conseguir los cambios necesarios. Las elecciones pueden ser un reflejo de cambios operados en el seno de la ciudadanía, de la población y de sus capas sociales, pueden señalar cómo se expresan las tendencias políticas, e incluso marcar una nueva situación. Aunque en el fondo todo reside en la capacidad de organización y en la conciencia política de las componentes de la población movilizadas. Vemos que las elecciones quedan muy determinadas por el marco constitucional del Reino de España. Para una gran parte de la población son la manera de hacer política. Y la movilización electoral es un instrumento para conectar con la población y para conseguir cambios en el dominio de la representación política y la formación de los gobiernos. Los Ayuntamientos, los Parlamentos Autonómicos y Estatal, sus gobiernos, son importantes para enfrentarse a la crisis y las políticas neoliberales de la troika. Estos gobiernos, que normalmente son instrumentos de los poderes económicos y estatales, también pueden convertirse en elemento de ruptura sobre la base de políticas económicas favorables a la población trabajadora, a los derechos universales y los servicios públicos. Por eso necesitamos Consistorios, Parlamentos y gobiernos de confluencia unitaria de las izquierdas para derrotar las políticas del Poder y de la derecha. Los gobiernos si fueran de izquierdas se dedicarían a asegurar la movilización suficiente para aplicar políticas sociales. Una lectura de las elecciones andaluzas es reconocer que no todo está resuelto, que hay trabajo por delante, que no es suficiente un trasvase de votos o que éstos vayan de IU a Podemos si las cosas van a seguir más o menos igual. Y otro elemento para la reflexión es que sin la gente movilizada, en la calle, presionando, el voto por sí solo no será suficiente. Ambas cosas están relacionadas. Cuanta más presión y movilización mayor exigencia de cambio y más posibilidades de un voto de ruptura, de izquierdas.
Marcha de la Dignidad.

Algunos ejemplos recientes. El 21 de marzo, la Marcha de la Dignidad volvió a reunir a miles de personas en Madrid. Fue una movilización importante pero inferior a la del año anterior e insuficiente para determinar los procesos políticos. Algunas de sus reivindicaciones, como la renta básica para dar dignidad a todas las personas, o la reducción de la jornada de trabajo para repartir el empleo, no avanzarán, ni se convertirán en objetivos políticos de una eventual mayoría electoral si en la calle no son un clamor. O la huelga universitaria en contra de otra barbaridad del ministro Wert, que reduce los años de carrera universitaria para favorecer los másters y estudios privados. La defensa de una educación pública, de una universidad accesible para todos y todas, no será posible sin la presión social y que ésta se imponga en las propuestas políticas y electorales.
En dos meses las elecciones municipales y autonómicas ofrecen otra oportunidad. Organicemos la protestas y la movilización. Exijamos el máximo de unidad y confluencia de las izquierdas.
De la Carta de La Aurora.

30/3/15

Ernest Lluch, Trotski, Independència i República Catalana


Un rescat de memòria Històrica per part de Josep Maria Casasús ens tramet una faceta d'Ernest Lluch sobre els aspectes polítics entorn la sobirania i la independència de Catalunya.
Es tracta d'una ressenya d'Ernest Lluch de l'any 1967, en la que recuperava extractes de la posició de Lleó Trotski sobre el fet nacional català.
L'esquerra catalana treballadora, la component anomenada transformadora (EUiA, ICV), com la socialista del PSC, està al voltant d'un imaginari on l'anhel català per la sobirania i la independència es considera quelcom essencialment burgès. Els drets i l'existència d'una Catalunya sobirana, diferenciada i per tant separada de l'estat espanyol, són segons aquest imaginari a benefici únic i exclusiu de la dreta i de CiU. Sense ni tant sols fer cas de que CiU cada dia baixi en la intenció de vot.
L'altra tabú d'aquesta esquerra dóna voltes entorn a una concepció constitucionalista hostatge del 1978 i del Regne d'Espanya, així com dels beneficis superiors de sostenir l'estat espanyol. Com si no fora aquest Estat i la seva estructuració constitucional la que permet el bipartidisme i la destrucció del treball i del nivell de vida de la classe i la població treballadora d'arreu de l'estat.
Segons aquesta esquerra la gent treballadora no vol una Catalunya independitzada, sinó que vol un unionisme federal o un federal unionisme. Val a dir la unió d'una manera o altra dins el mateix estat és favorable a la població treballadora i desfavorable per a la classe dominant espanyola i catalana. Una tesi que no aguanta cap prova de realitat, però es sosté com a paraula de Déu inqüestionable.
Resulta que la població d'esquerres per combatre i derrotar a la burgesia catalana, s'ha d'oposar a la ruptura de l'estat espanyol? Com si no es podés aprofitar el moviment per la independència de Catalunya per afeblir a fons el poder estatal, i alhora determinar més popularment el que sorgeixi com a constituent de la República catalana.
Qui parla només d'Estat espanyol, o fins i tot només de República espanyola, sense esmentar la República catalana, nega la Memòria històrica, mentre desaprofita el potencial democràtica, constituent i revolucionari d'un procés d'empoderament de sobirania i de República catalana. Concretar i avençar en la sobirania catalana, representa lleis i institucions i política diferenciada i separada de l'estat espanyol que ho prohibeix.
Guanyar l'hegemonia política i institucional a Catalunya per a les esquerres, en benefici de la majoria de la població treballadora, arrabassar-la a la dreta i a CiU, implica ser capdavanters en la defensa de la sobirania constituent, com a element de construcció de la república catalana, per tant amb una ruptura i la independència.
La fórmula d'EUiA respon en positiu: República catalana lliurement federada, amb un projecte constituent per a Catalunya, amb la decisió popular i ciutadana catalana. La ruptura es concep des de les vessants social i econòmica, democràtica i nacional.
Fa poc fou en Pelai Pagès qui va mostrar a L'Avenç, uns altres escrits de Trotski sobre el tema. Era entorn el 1934, l'impacta de l'Aliança Obrera, i la necessitat de ser agosarats i no puerils en la ruptura nacional catalana. 
També Salvador Seguí ("El noi del sucre") havia exposat al cor de Madrid (1923*) que els obrers no havien de témer i no tenien res a perdre de la secessió de Catalunya.
En comptes de tant de tabú que disfressa les diferents variants d'un federalisme unionista depenent de l'estat espanyol, aniria bé un debat en diàleg entre les esquerres.
El què passa ara, és què el que en diuen "la nostra gent" treballadora, va fugint en desbandada de les diferents versions unionistes.
Els espais unitaris sobiranistes, completament necessaris per oferir una referència a la ruptura política i a les noves perspectives, resten abandonats per unes esquerres que no posen el nord en l'aspiració de llibertat i sobirania de la classe treballadora i del poble de Catalunya.
Les municipals tornaran a ser un nou toc d'alerta.
El futur rau en una perspectiva constituent de Generalitat lliure, sobirana, independitzada, social i neta de corrupció. Una Barcelona Cap i casal de la república catalana.
D’Ernest Lluch (Vilassar, 1937 - Barcelona, 2000) a Revista de Catalunya (Mèxic, IX-1967). Fa 75 anys de l’assassinat de Trotski.
ERNEST LLUCH I MARTÍN 1967 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús el 29/03/2015.
Trostki i la qüestió nacional catalana. Una recent publicació d’un conjunt de treballs sobre els moviments obrers alemanys i espanyols de Lleó Trotski ha fet possible de veure quina era la seva visió dels nostres problemes en el decenni de 1930. [...] La importància que poden tenir aquests textos és la d’ésser -possiblement- una de les primeres visions del problema català per un marxista. [...] Dues són les tendències generals que Trotski, conseqüent amb la seva anàlisi marxista, creu que existeixen a Catalunya: [...] Mentre el “separatisme de la burgesia catalana no és per a ella, en el seu joc amb el Govern de Madrid, més que un instrument contra el poble català i espanyol, el separatisme dels obrers i camperols és l’embolcall de la seva indignació social. Cal fer una distinció rigorosa entre aquests dos gèneres de separatisme”. Referint-se a un àmbit més ampli, diu: “Ni per un instant no s’ha de perdre de vista que tot Espanya i Catalunya com a part constituent d’aquest país són governades actualment no pas pels nacionals demòcrates catalans, sinó pels burgesos imperialistes espanyols, aliats als grans propietaris agrícoles, als buròcrates i generals, al costat dels nacional-socialistes. Tota aquesta confraria [...] vol l’aixafament de catalans, bascos i altres nacionalitats per la burgesia espanyola. En la fase actual, estant donades les combinacions presents de les forces de classes, el nacionalisme català és un factor revolucionari progressista. El nacionalisme espanyol és un factor imperialista reaccionari. El comunista espanyol que no comprèn aquesta distinció, que afecta ignorar-la, que no la posa valorant-la en un primer pla, que s’esforça, al contrari, a atenuar-ne la importància, perilla d’esdevenir un agent inconscient de la burgesia espanyola i d’estar per sempre més perdut per a la causa de la revolució proletària”. [...] “És a dir, per a separar de llur burgesia els obrers i camperols oprimits nacionalment, l’avantguarda proletària ha de prendre, en la qüestió de la lliure determinació nacional, la posició més atrevida i més sincera. Els obrers defensaran fins al final el dret de catalans i bascos d’organitzar llur vida nacional independent, en el cas que la majoria d’aquests pobles es pronunciés per una separació completa”. [...]
* Salvador Seguí ("El noi del sucre"), 1923*. Avui començo amb unes paraules d'homenatge a Salvador Seguí; demà farà 90 anys, el 10 de març de 1923, essent el secretari general de la CNT -Confederació Nacional del Treball-, fou assassinat pels pistolers de la patronal al centre de Barcelona.
Va be recuperar la memòria històrica. Com mostra del seu catalanisme, us trameto un paràgraf del discurs que va fer a l'Ateneo de Madrid a l'octubre del 1919. El Noi del sucre plantejà la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya:
"En Cataluña, los elementos reaccionarios del catalanismo, a menudo levantan la bandera de las reivindicaciones catalanas, en un sentido nacionalista... Nosotros, lo digo aquí en Madrid, y si conviene también en Barcelona... En cambio, nosotros, los trabajadores, como sea que con una Cataluña independiente no perderíamos nada, al contrario, ganaríamos mucho, la independencia de nuestra tierra no nos da miedo".

28/3/15

Eleccions municipals entre l'efecte andalús i el factor sobirania i independència


Les eleccions municipals del proper 24 maig se situaran entre dos vendavals que estan configurant un nou panorama a pobles i ciutats.
L'efecte andalús des del Sud. Combinat amb l'omnipresència del factor de sobirania nacional, centrat a l'imaginari popular amb exercir el Dret a l'Autodeterminació (Dret a decidir) i la Independència.
Andalusia ens tramet que la base social i electoral ciutadana ha preferit una certa estabilitat amb un PSOE nafrat de corrupció. S'ha mantingut el "règim" clientelar autonòmic i no s'ha esmicolat el bipartidisme. Ha castigat a la dreta que ha sofert un cop fort, amb el descens del PP (33) i la irrupció de C's (9), tot i que el conjunt ha estat inferior als 50 del PP anteriors. Per tant ha esdevingut un lleuger desplaçament cap a l'esquerra. A costa d'un gran descens d'IU-A (de 12 a 5 escons) i una entrada de Podemos amb 15 diputades. El total de 20, si els comptem com a esquerres s'equipara en els millors moments d'IU a la Comunitat.
Podemos ha demostrat la seva potència. Arreu on es presentin trepitjaran fort i provocaran una reorganització entre les esquerres. Tanmateix també s'ha clarificat que Podemos, sol, no pot aconseguir la majoria i el govern.
El 15 M i l'efecte places pressiona i progressa per arreu.
El Dret a decidir, la Independència i la República Catalana és el factor autòcton que farà passar pel sedàs de la consciència ciutadana tota altra proposta cívica i social.
El fet què el 24 de Maig lo central a cada ciutat i poble no sigui la Independència o la República Catalana, pot desituar completament a qui pretengui esmunyir-se'n. És un miratge il·lusori actuar com si la Sobirania i la Independència només operarien a les eleccions autonòmiques anunciades com anticipades pel 27 de Setembre.
La potent imatge que representa l'Ada Colau per Barcelona en comú, ja ressent la pressió que representa la qüestió que hom pregunta sobre Independència... sí o no? Què vares fer el 9 N? Què faràs o penses el 27 S?
L'estratègia d'EUiA resol en bona part aquest imaginari, a voltes massa maniqueu, amb els conceptes de República catalana, Projecte Constituent, Decisió ciutadana, Ruptura social, democràtica i nacional amb la Constitució de 1978.
EUiA també defensa una República federal plurinacional espanyola, amb el dret a l'autodeterminació, inclosa la concepció de procés de processos constituents, adaptats als diferents ritmes a l'estat i a les autonomies.
La proposta d'una República catalana lliurement federada és potent i ben útil per enfocar l'aniversari del 14 d'abril de 1931 (Proclamació de la II República espanyola i de la República catalana). La Memòria històrica convé sigui complerta.
Les meves concepcions beuen de les experiències d' Andreu Nin i Joaquim Maurin, abans i després de la fundació del POUM. Aquests revolucionaris il·lustren en la idea de la república catalana i la lliure unió de les repúbliques ibèriques i d'Europa. 
Ens cal rescatar de l'oblit també figures com la de Salvador Seguí ("El noi del sucre) quan alertava als obrers i anarcosindicalistes a Madrid, que no havia res a témer de la independència catalana
Enguany la ruptura, la sobirania i la independència tenen un suport consistent amb la defensa de la federació o confederació de repúbliques.
A la Convenció municipal de la coalició d'ICV i EUiA (ICV-EUiA), es varen adoptar 10 magnífics compromisos, a tenir en compte per municipis d'esquerres.
Convé que l'eix que els endreci a cada indret tingui ben en compte la idea republicana d'autonomia municipal, junt amb el dret a la llibertat i sobirania de Catalunya (República catalana).

27/3/15

Homenaje de Elgeta, a José Luis Arenillas del POUM


José Luis Arenillas.

La Fundación Andreu Nin (FAN) anima a participar en el Homenaje de Elgeta, el 18 y 19 de abril en Las Intxortas, a José Luis Arenillas, militante del POUM y Jefe de la Sanidad Militar del Ejército de Gudaris (Euzko Gudarostea*).
En el Reino de España la irrupción de la II República española, la anulación de la proclamación de la república catalana, las elecciones municipales convertidas en plebiscito republicanista, la revolución española y la sangrienta guerra civil provocada por el fascismo y ejército con Franco a su cabeza, posterior dictador, son temas polémicos y hasta tabú.
La burguesía y el Estado español, con el PP gubernamental, tergiversan y niegan la memoria histórica. Entre la izquierda prosigue la polémica y el tabú de otra manera. Lo cierto es que cada heredero de los actores revolucionarios o contrarrevolucionarios, en especial cierta componente burguesa con raíces republicanas y la historiografía neo-comunista-estaliniana, sólo quieren desvelar lo que consideran les concierne y mantener oculto y sepultado todo los demás.
El POUM, las tareas y las experiencias de fondo de la revolución, forman parte de ese "todo lo demás" que se mantienen en el ostracismo. Es una tarea pendiente que inevitablemente corresponde a quienes sueñen y pongan manos a la obra revolucionaria para nuestro S. XXI.
José Luis Arenillas (1903-1937) fue médico de una cooperativa de pescadores de Bilbao y  uno de los dirigentes de la Izquierda Comunista de España (ICE) en Euskadi. Autor de varios ensayos sobre la cuestión nacional vasca, colaborador de La Batalla**. Miembro del Comité Central del POUM, organizador de la primera columna de milicias salida de Bilbao en el 36. Jefe de sanidad militar del ejército de Euskadi, y posteriormente del ejército del Norte. Es hecho prisionero por las tropas franquistas el 26 de agosto del 37, transferido a Bilbao y ejecutado.

Programa del Homenaje de Elgeta.
Acto de Las Intxortas (Elgeta):
18 de abril, Sábado:
12,00 H. Bienvenida.
15,00 H. Comida.
17,00 H. Visita Guiada.
18,30 H. Ronda por el pueblo (Kalejira).
20,00 H. Noche de la Memoria: Concierto en el Café-Teatro Espaloia.
19 de abril, Domingo:
10,30 H. Recepción.
11,00 H. Subida a las trincheras de los Gudaris.
11,30 H. Recreación popular en “Intxortako Atea” (la Puerta de Intxorta (escultura)). http://www.minube.com/rincon/intxortako-atea-a68815#modal-84619
12,30 H. Marcha a Elgeta.
13,00 H. Homenaje en la Plaza (de Elgeta) a los Gudaris y milicianos todavía vivos.
15,00 H. Comida.
Durante todo el día: Mercadillo de materiales de grupos memorialísticos, con música en directo a cargo de trikitilaris (músicos que tocan la Tikitrixa*** (acordeón diatónico)), txistularis (músicos que tocan el txistu), espacio infantil con juegos hinchables, etc.
Durante los dos días:
- Espacio de aparcamiento de autocaravanas y de acampada. Visitas guiadas…..

Elegía, de Eugenio Granell.

* Euzko Gudarostea (Ejército Vasco), creado por el Gobierno de Euzkadi durante la Guerra Civil y sucesor de las (pioneras) milicias antifascistas que lucharon contra el Golpe del 18 de julio de 1936 y en los primeros combates de guerra en el Frente Vasco (batalla de Irún, toma y rendición del cuartel de Loyola en Donostia,….).

Algunos historiadores lo denominan, aunque no sea conocido ni signifique nada: XIV Cuerpo del Ejército Popular, nombre que recibió tras su integración oficial en el Ejército Popular de la República, con motivo de la política gubernamental de integrar todas las milicias antifascistas bajo una misma organización y dirección en 1937.

Tras la rendición del ejército de Gudaris en Santoña, en julio de 1937, entre los oficiales que cayeron en manos de los fascistas estaba el Jefe de su Sanidad Militar: José Luis Arenillas, militante del POUM. El único de los médicos del ejército vasco condenados a muerte, tras ser sometido a Consejo de Guerra por los militares franquistas, que sería fusilado. Fue en Derio, en las cercanías de Bilbao, el 18 de diciembre de 1937.

** La Batalla, Periódico órgano central del POUM.

*** Trikitrixa, Pello propone que sintáis el sonido que nos acompañará durante todo el día en el acto de Intxorta. Es un enlace con el dúo de jóvenes trikitilaris Gari e Iñaki (“Gari eta Iñaki”):


Para adhesiones y participación, Fundación Andreu Nin (FAN): t: 654806504, t: 618069166.