28/7/12

Aquest pacte fiscal no és el nostre

La 6a Assemblea d’EUiA va acordar defensar un Pacte Fiscal solidari a Catalunya, amb un Concert Social i pel dret a decidir. El temor a quedar arraconats com anticatalans, com espanyolistes insensibles a la problemàtica de Catalunya, junt amb els paranys parlamentaris de CiU, ha resultat que la coalició ICV-EUiA ha votat amb CiU sense aconseguir desmarcar-se ni assenyalar una via de construcció d’alternativa d’esquerres. Mentre CiU sigui la qui decideixi el que és català o anti-català les esquerres sembla que ens bevem l’enteniment. Molt ha de canviar per avançar segons el clam de la 6a Assemblea d’EUiA vers una syriza catalana. El pla social, sindical, polític i cívic de la unitat sindical amb entesa social, serà el factor decisiu per a possibilitar els canvis a construir alternativa d’esquerres.
Adjunto la posició de L’Aurora sobre el Pacte Fiscal A Catalunya.
Aquest pacte fiscal no és el nostre. El Parlament de Catalunya ha decidit per majoria negociar un nou pacte fiscal amb el govern de l’Estat. Un dels principals problemes de Catalunya és el del seu finançament. Des de fa massa temps existeix una desigualtat entre els diners que Catalunya aporta a les arques de l’Estat i el que rep. A més, normalment el govern central no acostuma a complir els seus compromisos i no paga o endarrereix el pagament d’allò que estava acordat.
Es tracta d’un problema històric que els diversos acords entre la Generalitat i el govern central mai no han arribat a resoldre i que la burgesia catalana, mitjançant CiU, ha fet servir sempre com a moneda de canvi en les seves negociacions polítiques, ja sigui amb el PP o amb el PSOE, per aconseguir mantenir la seva hegemonia política a Catalunya.
Per resoldre’l es necessitaria una nova relació política entre Catalunya i l’Estat. Es necessitaria que Catalunya exercís el dret d’autodeterminació i que el poble català decidís lliurement sobre la seva independència o la forma en què vol relacionar-se amb la resta de pobles de l’Estat i d’Europa. Aquest exercici de democràcia política permetria encarar els problemes del finançament sense la supervisió o la imposició del govern central.
Catalunya té un dèficit fiscal, però la proposta de pacte fiscal presentada per CiU és una maniobra destinada a tapar la veritable situació de Catalunya i especialment les polítiques del govern Mas. Un govern que des del primer dia s’ha dedicat a retallar drets bàsics de la població en salut i ensenyament, en serveis socials, a retallar els salaris dels funcionaris, a privatitzar... que amb les seves polítiques d’austeritat està duent el país a una recessió profunda, que ni tan sols serveis per recaptar més i rebaixar el deute... no pot tenir la confiança de la població per gestionar les finances públiques en benefici de la majoria.
Amb l’excusa de la crisi i el dèficit fiscal (real) està empobrint el país i fent retrocedir els drets durament conquerits. Cal reclamar al govern central el que Catalunya necessita, però també cal generar una política perquè a Catalunya els més rics paguin més i hi hagi una reforma fiscal progressista. Això no li interessa a Mas ni a CiU perquè no governen per al poble de Catalunya, sinó per als més rics de Catalunya.
A més, en aquests temps de crisi, en què la mateixa Generalitat ha de ser rescatada econòmicament, un nou pacte fiscal ha d’estar lligat necessàriament a les inversions socials necessàries per millorar la situació de la població treballadora. L’esquerra no pot ni avalar ni donar un xec en blanc a CiU, perquè això significaria anar-li al darrere i a remolc.
Per això no podem compartir el vot favorable dels diputats i diputades d’ICV-EUiA en la votació del Parlament. Joan Herrera va exigir en el seu discurs que el pacte fiscal estigués lligat a un pacte en els temes socials, però no va obtenir cap resposta positiva per part d’Artur Mas. L’esmena va ser rebutjada i, tanmateix, va votar a favor de la proposta de CiU. És inacceptable! Ho és també que els diputats i diputades d’EUiA votessin en el mateix sentit. La posició d’EUiA fixada en la seva recent 6a Assemblea va ser molt clara: sense acord social el pacte fiscal no és acceptable. Els òrgans polítics d’EUiA s’havien pronunciat en el mateix sentit i, tanmateix, en el Parlament es va votar en un sentit diferent. Volem explicacions!
La proposta d’un pacte fiscal sense el component social no és el nostre, no pot ser acceptable per a l’esquerra. Volem un pacte fiscal per acabar amb les retallades, perquè els rics paguin més, per satisfer les necessitats de la població treballadora. 27 de juliol de 2012 

12/7/12

Gobierno devaluado con el rescate

Sangre solidaria con minería.
Los recortes llegan a las funciones políticas del gobierno del Estado con el rescate anunciado.
Estamos ante un efecto pozo de Alicia: "Alicia ni tuvo tiempo siquiera de pensar en detenerse antes de encontrarse cayendo en un pozo muy profundo.
O el pozo era muy profundo, o ella caía muy despacio;" Lewis Carroll, Alicia en el país de las Maravillas.
Esta semana el gobierno de Rajoy es menos gobierno. La población es menos soberana, con menor nivel de vida.
Gobierno y soberanía democrática están intervenidas; es decir, mediatizadas y determinadas por las decisiones del rescate de la UE, el BCE, el gobierno alemán y, sin faltar, el FMI.
El Reino de España S.A. está en quiebra técnica. Para que no suspenda pagos a los Bancos le inyectan eurodroga y estrujan trabajo y vida de su ciudadanía. No hay plan de reconversión, no hay inversiones, recesión a tuti pleni.
¿Recesión como aceite de ricino?
La población va a tener que devaluar unas vacaciones más caras. La masa inmensa en el paro, un cuarto del personal en edad de trabajar, bajará escalones en la miseria.
La subida del IVA (83 %), con la reducción de la prestación a los nuevos parados (80 %), la eliminación de la paga de Navidad a las personas empleadas públicas y la supresión de la deducción por la compra de la vivienda se perciben de inmediato como las medidas más negativas. Las más de treinta medidas son un saqueo bárbaro a los bolsillos menguados y medios para salvar los grandes bolsillos financieros sin fondo.
En las encuestas puede no reflejarse la existencia y la conciencia de clase trabajadora, pero este verano la clase media, los pequeños propietarios, mucho personal profesional sin futuro visible, la población trabajadora con trabajo, pasarán a engrosar automáticamente el ejército de víctimas de la crisis. El descenso en la escala social es imparable. Es más, se va a acrecentar con las medidas económicas destinadas a salvaguardar los muebles de la alta clase dominante, la gran burguesía y su élite financiera.
Zapatero negó tres y más veces, hace cuatro años, el surgimiento de la crisis, era en 2008. Rajoy le va a la zaga con el rescate. Zapatero del PSOE inició la era recortadora -con Montilla y el tripartito catalán-. Rajoy del PP se hunde en el rescate sin fondo, seguido por Mas de CiU. Rubalcaba ofrece el PSOE para una unidad nacional con el PP. No nos representan. No nos sirven. Son inútiles para atajar la crisis.
Unidad. Plataforma amplia y unitaria contra el rescate y los recortes. Movilización. El 19 de julio, CCOO y UGT han convocado movilizaciones de rechazo en todas la  ciudades, proponen exigir un referéndum sobre los recortes, ¡Qué la ciudadanía sea quien decida! Los motores se calientan en la canícula veraniega. Convirtamos lamarcha negra minera, tan exitosa en la participación obrera y en el apoyo ciudadano, en una avanzadilla de movilización, como elemento de preparación de huelga y de lo que convenga.
La Izquierda Plural parlamentaria asume la propuesta sindical de Referéndum contra los recortes. En el Parlamento han exigido la dimisión de Rajoy, para eso no lo votaron la ciudadanía.
No queremos ese gobierno inútil, tampoco un gobierno de técnicos BCE-FMI a imagen y semejanza de Italia y Grecia, ni siquiera con el ofrecimiento de pacto nacional del líder del PSOE, Rubalcaba.

11/7/12

Marcha negra minera


¡El carbón, el trabajo, la vida! Quien mejor para defenderlo y liderar el progreso que la acción comprometida, consciente y movilizada, trabajadora.
La #nocheminera pisa firme en Madrid. Cual nuevo 15M, la luz desde el casco ilumina una perspectiva bien distinta para afrontar la crisis.
La marcha de las cuencas mineras se ha convertido en una movilización ejemplar.
Las columnas obreras han levantado a hombres y mujeres, familias, pueblos y comarcas enteras, la juventud se ha entusiasmado. Se oye y se escribe "si no hay solución, revolución".
Un sector productivo, el minero, tan obsoleto y no sostenible como el sistema económico capitalista que ha convertido la extracción de minerales en un pilar fundamental e ineludible de su funcionamiento, se alza para asaltar el cielo de su reconversión.
La simpatía popular ciudadana ha desbordado el aislamiento y el intento de evitar que se conociera por los medios de comunicación. Lo que el gobierno ha bloqueado, la TV, prensa y radio no han informado, ha salido a la luz del pozo informativo a través de la comunicación potente y viral de las redes sociales.
La minería ha roto con el gobierno Rajoy del PP. Las cuencas y la clase obrera minera saben que el carbón ha pasado a la historia económica, aunque pueda pervivir durante muchos años.
El valor y la principal lección minera es que además de no resignarse y resistir, luchan; señalan que el sistema económico sólo es válido si asegura el trabajo, la educación y la vida de la fuerza de los seres humanos que le permiten funcionar y existir.
La lucha minera no es inútil. Esa lucha es vital para conseguir la reconversión del sector minero, las profesiones de sus hombres y mujeres, de su tierra.
Una segunda lección es que la irrupción cohesionada movilizada obrera se convierte en un factor objetivo de cambio revolucionario en las conciencias. O el sistema económico y social progresa en función de las necesidades de las personas trabajadoras, de su interacción con la naturaleza, o es el sistema el que no sirve, no es útil, está caduco. Entonces se necesita otro camino, otras cosa colectiva, aunque no se sepa cual, e incluso a pesar de que el socialismo y el comunismo estén muy desprestigiados.
Una tercera lección es quela organización y los métodos de lucha obrera son distintos a los de otros segmento sociales; combinan la resistencia pacífica con la defensa activa y violenta colectiva. No han usado dinamita como en el 1934, cuando la Comuna asturiana de la UHP (Unidad Hermanos Proletarios) y de la Alianza Obrera, pero se han enfrentado valerosamente y de forma consciente colectiva organizada.
La marcha negra minera ha ganado la simpatía de la ciudadanía y de la opinión pública. La defensa de la reconversión, con la denuncia de los incumplimientos del PP, ha reflejado las preocupaciones de una mayoría de la población sobre qué hacer ante la crisis.
En ese sentido ha sido simbólico e importante el apoyo del 15 M a la mecha minera.
Aprendamos de esa movilización, de sus destellos de futuro. Es el camino que tendremos que transitar para conseguir respuestas trabajadoras a la crisis, para declarar obsoletos, improductivos y caros, a los causantes del desbarajuste económico y de la involución social. El trabajo y la vida están en contradicción con los poderes y dueños financieros.

10/7/12

Nosaltres decidim, segon aniversari

Avui som al segon aniversari del clam massiu popular ciutadà català "Som una nació" "Nosaltres decidim".
El sentiment popular català fomenta una consciència de llibertat nacional que, després de dos anys de la gran manifestació, encara està cercant en quin tipus de moviment, programa i organització s'encarna.
El fet més punyent i contradictori per aquest poble sense estat és que, mentre no es reconeix ni accepta l'estat espanyol existent, tampoc aconsegueix una expressió social i política definida catalana.
Alguns diran que un poble així no es mereix disposar d'un estat. Uns altres que cap poble es mereix esser presoner del que representa qualsevulla estat de dominació de classe. Hi ha qui l'estat espanyol ja els hi està bé, sigui republicà o monàrquic, federal centralista o federal amb dret d'autodeterminació.
El nacionalisme dominant espanyol o el nacionalisme català, supeditat, independentista i secessionista, que vol alliberar-se del jou espanyolista, es determinen fonamentalment per la construcció nacional d'un poble en les vessants de cultura, llengua, territori i endebades de religió, essent molt condescendent en els aspectes de construcció social i base econòmica (interclassista).
Les tendències revolucionàries de base obrera i treballadora, siguin anarquistes o marxistes, han estudiat, debatut, posicionat i assentat doctrina per les vies teòriques i la dels fets sobre el fenomen de desenvolupament democràtic nacional. Tant en l'evolució dels pobles vers l'estat nació dels estats actuals, com en les macro unitats econòmiques i polítiques que han configurat els grans estats europeus i sobretot EEUU, amb fa uns anys el procés a Europa de la UE, incloses les experiències de la desintegració de la URSS, Iugoslàvia, Txèquia i Eslovàquia, per referir-me a processos coneguts i propers.
Polònia i Rússia van ser en els S. XIX i XX els bancs de proba en excel·lència, on les tendències marxistes i revolucionàries varen establir una doctrina i uns principis que, amb deduccions tàctiques gens immobilistes, varen esdevenir cabdals fins ara.
El dret a l 'autodeterminació dels pobles per establir la nova realitat política institucional estatal i les relacions amb els pobles, nacions i estats existents i veïns.
També la tendència positiva a les grans unitats econòmiques on es considerava que les classes treballadores disposaven de major pes específic, més força, i per tant tots els aspectes socials podrien resultar més preponderants. En les grans unitats territorials i estatals la lluita de classes es desfermaria més nítida i potent. La distancia entre la població, l'estat i les elits dirigents dominants de la burgesia, permetien una diferència i superar la consciència nacionalista, en el sentit de la unitat d'un poble per sobre de les seves contradiccions i confrontació d'interessos i de situació de classe explotadora i explotada.
Aquestes lliçons son completament vàlides i vigents, amb l'esment que no son alhora un clixé o una plantilla eterna ni en qualsevulla situació.
La nostra tendència marxista revolucionària va examinar i incorporar fa una dècada i mitja que també en la globalització, amb la interdependència dels intercanvis econòmics i financers internacionals, basats en les grans empreses i trusts multinacionals, els estats existents variaven i perdien força, mentre s'acreixien contradiccions nacionals sense resoldre o en naixien de noves.
La pervivència d'uns estats caducs històricament anava acompanyada d'una banda de certs progressos en serveis socials i d'altre part un empitjorament dels aspectes democràtics, agreujat quan es tracta d'unitats amb diferents ètnies, religions, pobles i nacions.
En la fase de globalització varem establir que la llibertat dels petits pobles és revolucionària.
Aquesta concepció te clares implicacions polítiques pràctiques, tant a l'altre cantó del món com a casa nostra.
Què vol dir això?
Què a l'estat espanyol la força i la unitat de la classe treballadora s'ha de basar en la garantía complerta als diferents pobles i nacions d'exercir el dret a separar-se, segons decisió pròpia, unilateral i sobirana de cada nació en qüestió. Amb una lluita contra l' ideologia hegemònica de preservar l'estat espanyol actual, monàrquic i sense el dret a l'autodeterminació, i defensar la seva classe dirigent.
Que a les nacions supeditades com Euskal Herria i Catalunya, aquesta garantía a poder decidir separar-se i constituir un estat nacional diferenciat, va íntimament imbricada amb la lluita contra la burgesia nacional casolana, sense fer conxorxa política amb l'excusa d'un enfrontament superior contra l'estat, quan el que convé és en tot cas mobilització al carrer i diferenciació política complerta. La llibertat nacional democràtica només podrà ser amb un acord bàsic entre la classe treballadora dins la nació supeditada i el suport de la classe treballadora de la nació dominant. La relació de forces entre Espanya i Catalunya és prou clara. Això significa que el dret a la separació i a la constitució de nous estats, s'està convertint en un pas necessari per establir noves relacions polítiques entre repúbliques lliures de contingut federal, entre els diferents pobles nacions i estats, val a dir sigui amb l'estat espanyol i amb els d'Europa, amb Europa.
El segon aniversari del 10 de juliol 2010 ens permet reflexionar que segueix pendent donar cos a la demanda del "Nosaltres decidim".
El poder decidir és el que unifica a la base popular treballadora a Catalunya i l'explícita catalana.
El millor pel progrés social del poble català és combatre les retallades del govern de la Generalitat de CiU, i l'explotació de la patronal catalana junt amb l'espanyola, europea i internacional.
És clar que per aconseguir-ho cal que s'operi una diferenciació dins el sentiment nacional català, de manera que el centre de confluència sigui aplicar el "nosaltres decidim".

9/7/12

Per fer revolució i socialisme

Philippe Ogonowski.
Sempre de lluita en lluita, a cent, convé un espai d'oci i bona companyia, relaxat, veure'ns les cares, coneixen de noves. Tots i totes les persones de L'Aurora i el POR donem importància a aquest sopar anual, a compartir-lo junts i juntes. En nom de L'Aurora i del POR us agraïm la vostra participació.
Sopar 2012 L'Aurora-POR ·
Bona nit a tothom, Bona nit a tots i totes. Companys, companyes,
El panorama és desolador si anem a remolc dels poderosos. Tanmateix tenim importants exemples amb bones notícies, sí, la lluita és la que ens dóna forces i perspectives. La condició per avançar, pel progrés de la gent treballadora, per fer revolució i socialisme, doncs aquesta és la nostra estratègia cabdal, és lluitar i construir-ho en el dia a dia, en l'estratègia política i en la praxis quotidiana.
Aires de Grècia i França hem assenyalat pel sopar, el tiquet es tota una imatge de declaració de principis. També ens cal remarcar aires euskalduns; i... aires de la mineria! Son lluites que hem de compartir i socialitzar. Són les nostres lluites.
...         Aires de Grècia amb la coalició Syriza. Una coalició d'una part de l'esquerra grega que ha aconseguit convertir-se en un referent polític massiu de la població treballadora. Com? Ha plantat cara als rescats, ha plantat cara als dictats de l'euro i les imposicions de la UE, ha fet seva la valerosa lluita grega sense defallir. Ha passat per endavant dels socialistes del Pasok. Per això ha tingut tant d'èxit la idea d'una Syriza catalana. A Grècia, Syriza no ha guanyat encara el govern, però amplia la seva força social i política. La lluita segueix.
...         Aires de França amb el Front de Gauche i la pressió al PSF. La victòria electoral del PSF ha desllorigat l'eix Merkel - Sarkozy. El Front de Gauche està en un procés d'acumulació política, s'ha format per la unitat de l'esquerra del PSF (PG), el PCF, autònoms, tendències del NPA (GU). Avui mateix el NPA torna a debatre de forma decisiva la relació o incorporació amb el FG; la plataforma del NPA anomenada Esquerra Anticapitalista (GA) proposa i decideix tot seguit la incorporació unitària al Front de Gauche, sense deixar l'afiliació al NPA. El NPA haurà de tornar a encarar la relació amb el Front d'esquerres en el Congrés de final d'any.
...         Aires d'Euskal Herria amb EH Bildu, Amaiur. És el progrés més nítid d'un poble i d'una esquerra que no es vol deixar destruir ni sotmetre. Que vol guanyar la seva llibertat. Després de deu anys de moviment il·legalitzat, han aconseguit la legalització de Sortu. Visca Sortu legalitzada! Molta feina queda en el tinter. Alliberar Otegi, l'acostament de les persones empresonades basques, l'Amnistia, la normalització política i en la pau. I, el què és cabdal, aconseguir que el poble basc pugui decidir.
... Tots/totes som MINERS i MINERES. Més aires on emmirallar-nos.  Visca la Marxa negre de la mineria, Visca la ferma lluita de les conques mineres. Tothom a Madrid l'11 juliol. Preparem la rebuda d'aquests destacaments d'irreductibles. La seva llum a la nit ens il·lumina de com enfocar la crisi, lluitant. Els miners i les mineres ens mostren la defensa del treball com a font de vida. Visca la CIÑERA minera! Visca la mineria!
El 10 de juliol serà el 2n aniversari del clam massiu ciutadà del poble català: deia i diu "Som una nació" "Nosaltres decidim". Sí, toca decidir, amb una Consulta vinculant. En el programa del POR tenim inscrit la "unió lliure entre els pobles", unió i lliure, unió treballadora en la llibertat, des de les "repúbliques lliurement constituïdes en les nacions de l'actual estat espanyol...". La nostra concepció federalista és amb el dret a l'autodeterminació, des de la llibertat d'escollir. A Catalunya, als Països catalans, llibertat! Volem que la ciutadania i la nació catalana,  la població treballadora, ha de poder decidir sobre formar un estat, una república catalana, que estableixi llaços solidaris i fraterns, federals, amb els altres pobles, nacions i estats de l'estat espanyol i d'Europa.
La lluita contra la crisi, les conseqüències nefandes de les retallades, del rescat, mobilitza unes parts de la classe i de la població treballadora; però la gran massa aturada i la qui treballa, és una majoria aterrida, atemorida i paralitzada. Les majories del PP al govern de l'estat, les de CiU amb el PP a Catalunya viuen sobre els estralls de la crisi, i de la disgregació i desorientació treballadora.
Recomposar l'esquerra és una tasca titànica inevitable, imprescindible, una tasca cabdal. Veiem que amb l'experiència del recents acords entre les esquerres i del tripartit necessitem fer un altre camí unitari. Un camí d'esquerres amb lideratges diferents, uns lideratges que no es sotmetin a les imposicions dels amos dels mercats i dels capitals.  
El tomb a EUiA amb la 6a Assemblea ens posa a voler navegar amb l'aire provinent de Syriza. L'Assemblea d'EUiA ha estat un èxit de tothom, de tota l'afiliació, també nostra. EUiA  gira al compromís amb els moviments socials  tal qual son, no com ens agradarien que fossin, i sense instrumentalitzar-los. EUiA gira a la defensa i lluita pel Dret a decidir de forma conjunta amb Federalistes, Autonomistes i Independentistes. EUiA ha superat una fase, ha cridat a combatre a d'independentisme i sobiranisme de dretes, per titllar com a legítim dins a la mateixa EUiA a d'independentismes i catalanisme d'esquerres. EUiA assumeix el repte de construir un Nou espai català d'esquerres i ecologista, social i polític, des de la base social i la mobilització, amb diàleg amb les altres forces polítiques. Nosaltres, des de Bastida i, fa un anys escaig,  des d'Arpa hi hem contribuït a aquest èxit d'EUiA, amb molta altra gent de corrents variades. Ara ens cal consolidar-ho des de les tasques col·lectives de direcció; els acords s'han de materialitzar, hem de fer camí amb ells, per tant hem de ser amatents al progrés de les assemblees i de les bases. El que fem és la prova de foc. Amb aquesta òptica prepararem la X Assemblea federal d'IU de la tardor.
Finalitzo i aprofito per convidar-vos a la Jornada de la Fundació Socialisme sense fronteres: "L'esquerra revolucionaria: crisi i llibertat nacional". Serà els dies 29 i 30 de setembre a Baztan, Nafarroa, Euskal Herria, a prop de la mítica població d'Amaiur. En aquesta Jornada reflexionarem i compartirem en diàleg, taules i ponències, amb altres tendències revolucionàries; tendències com el PCC, amb Joan Josep Nuet, i amb l'Esquerra Abertzale (futura Sortu) amb Pernando Barrena.
Bon sopar.
Paraules que vaig adreçar al Sopar de L'Aurora - POR del dissabte 7 de juliol.